 |
 |
 |
 |
 |
 |
| Presentació | ||
| Activitats | ||
| Contacte | ||
Inauguració de l'exposició
"PARLO DE TU. CALSINA I LA DONA."
en el Museu Etnològic de Ripoll
Bona tarda i moltes gràcies, en nom de la Fundació Ramon Calsina, a tots els que heu vingut a acompanyar-nos en aquest moment tan bonic per nosaltres.
Estem molt agraïts al Museu Etnogràfic de Ripoll i a l’Ajuntament de la ciutat per donar-nos l’oportunitat de fer allò que tant ens agrada, que és poder mostrar l’obra de Ramon Calsina i, sobretot, si és en un lloc tan acollidor com aquest i on hem estat tan ben rebuts.
Ja fa uns mesos que ens acostàrem aquí a Ripoll i ens trobàrem amb una sorprenent i fantàstica acollida per part de la seva directora Roser Vilardell i des d’aquell moment tot ha estat molt senzill.
El pare va ser un artista plàstic molt estimat i apreciat per escriptors i poetes. Joan Oliver, Pere Calders, Tísner, Xavier Benguerel, Joan Perucho, Joan Triadú, Jordi Sarsanedas, Gerard Vergés, Carles Duarte en són una mostra ben florida, i aquesta afinitat s’entén perquè l’escriptor i el poeta expliquen històries i sentiments amb la ploma i Calsina fa el mateix amb els pinzells.
Ramon Calsina Baró és un artista molt particular. La seva obra, com és natural en un artista plàstic, persegueix l’excel·lència de la imatge, l’impacte visual, la bellesa, i això ho persegueix sustentat en un gran domini de l’ofici, exercit amb estimació i responsabilitat.
Però la particularitat de Calsina rau en el fet que sempre explica alguna història. Es pot dir que el seu ofici és una eina ben esmolada per buscar respostes al sentit de la vida, per explicar-se allò que la visió del món li produeix en el seu interior, a explicar l’ànima humana a partir de la seva pròpia ànima.
Amb la seva mirada a voltes crítica, satírica, irònica, tendre, però sempre propera, empàtica, no s’ho mira des de dalt, sinó al costat mateix, barrejada la seva indigència, la seva petitesa, però també la seva transcendència amb la dels seus personatges. Per mirar l’obra de Calsina t’has, el que se’n diu, arremangar per submergir-te en el seu món.
Amb la Roser Vilardell va ser molt fàcil posar-nos d’acord per triar un argument per aquesta exposició. L’obra del pare, tan variada de continguts també ho fa senzill.
A aquesta exposició, que li posem per títol: “Parlo de tu” volem endinsar-nos en la mirada de l’artista cap a la dona. La seva extraordinària imaginació el porta, molt sovint, cap a la infantesa, allà al seu barri del Poblenou de Barcelona, barri obrer de començament de segle XX, que bullia de reivindicacions, de lluites per millorar una vida dura. Un ambient que no diferia gaire del que es vivia aquí, a les colònies del tèxtil de la conca del Ter i del Fresser.
En aquestes imatges hi surt, gairebé sempre, representada la dona. La dona treballadora de fàbrica, de botiga, pal de paller de la família a la que li tocava sempre la part més dura de la història. La dona, tan present en les imatges d’infantesa, segurament representava, per al tímid i introvertit infant Ramon, el redós d’acolliment d’aquell món a on obria els ulls i que trobava massa dur i complicat i, també, injust.
Ell no podia pintar i dibuixar si no era en total llibertat, perquè la seva inspiració es nodria del que pensava i sentia davant de tot allò que passava, o havia passat al seu entorn. Moltes vegades deforma la realitat formal, per explicar la realitat de l’ànima, allò que passa sota les aparences. Sovint el que en sortia no era amable, no era comercial.
És a partir d’uns pensaments de Ramon Calsina dedicats a la seva dona Rosa en que la idea d’aquesta exposició neix i pren forma. Paraules de reconeixement i de penitència a la vegada, per la seva dèria darrera la feina, posant de relleu la importància d’ella en la seva vida i, també, en la seva obra.
Aquesta llibertat ara ens enorgulleix, la entenem com una virtut, com una fidelitat a les conviccions. Però en els anys més durs econòmicament, amb una família depenent d’allò que sortia de les seves mans, era vist com un egoisme, com una tossuderia orgullosa. De petits sentíem a dir: “amb aquestes mans que tens podries fer coses que agradin”.
És en aquest punt on la mare sempre li va fer costat i, malgrat totes les dificultats i acceptant els sacrificis, el pare no va haver d’abandonar aquella tan necessària llibertat. Segons deia ell una de les coses que l’enamoraven de la mare era, precisament, el seu entusiasme.
Amb la Rosa troba, finalment, la família. Ell va necessitar i valorar aquest caliu familiar per sobre del viure de l’artista i de la seva hipotètica necessitat de llibertat. La Rosa li dóna tot això, acompanyant-lo d’una manera silent, estalviant-li els problemes quotidiants. Ella el fa viure la realitat, que a voltes perd darrera la seva obsessió d’artista i al mateix temps es la primera admiradora de la seva obra.
En els dos retrat, el de la Dolors, mare de l’artista i el de la Rosa, queda ben palès com va captar la visió i el paper que cada una va representar en la seva vida, i fins i tot en la tècnica, l’actitud i els colors emprats en cada una de les obres.
Per tot això “Parlo de tu” vol ser un petit homenatge a Rosa Garcés Gil, esposa de l’artista. I amb ella es fa extensiu a totes les dones, a la figura femenina, que sempre, ha ocupat un lloc decisiu en la història, encara que no hagi estat tan visible com hauria de ser. A través dels temps, s’ha anat descobrint la força que rau darrera la seva aparent fragilitat. Un paper difícil i engrescador alhora, ric i ple de matisos. Un camí fet del qual ens podem sentir orgulloses, sempre a punt per conquerir noves metes. I per això, sempre ens podrem fixar en l’Estrella de Calsina que com a símbol de la conquesta dels valors immaterials que estan presents en les nostres vides i que s’han de saber buscar i valorar.
Elisa Calsina Garcés
Vicepresidenta de la Fundació Ramon Calsina
