 |
 |
 |
 |
 |
 |
| Presentació | ||
| Activitats | ||
| Contacte | ||
Text de la conferència que Ramon Calsina i Garcés, president de la Fundació Ramon Calsina, va pronunciar al museu Deu del Vendrell, el dia 16 d'abril de 2009.
Introducció
Bona nit. Soc el fill gran del pintor Ramon Calsina i em dic com ell, Ramon.
Quan estàvem organitzant l’exposició la directora del Museu Deu, Nuria Payán, em va dir si volia fer una xerrada dintre dels actes organitzats amb motiu de l’exposició.
Per una banda em va agradar la idea, i per l’altre em va espantar una mica en pensar d’haver de parlar una hora davant d’un públic, sense estar acostumat. He anat a sentir unes quantes conferències i considero que és una feina molt bonica però difícil, sobretot si es fa bé.
Soc un conferenciant novell i espero que seran condescendents.
Per altre banda, com deia, em va fer il·lusió, perquè parlar del pare és un tema estimat i estic convençut que hi ha molta cosa a dir.
L’únic títol que avali el fet de donar aquesta xerrada és el de fill. No tinc estudis relacionats amb l’art, ni soc marxant i la meva vida professional està lluny d’aquests temes. El que pugui dir parteix, primer de tot del sentiment filial, i d’haver viscut immers en les tribulacions d’un artista pintor, com deia el seu carnet d’identitat. I de les reflexions que m’he anat fent d’aquesta circumstància.
Per tot plegat els agraeixo de tot cor la seva presència.
Motivacions
La finalitat principal d’un artista és mostrar la seva obra. Per nosaltres, la família, és un goig ser dipositaris d’un patrimoni com el que ens va deixar, que és una part del que va fer, perquè la seva obra, la que disposem i la que està escampada, estem convençuts que és digna de ser àmpliament coneguda, perquè és el testimoni d’una manera de fer que és important conèixer en el moment en que vivim.
Però és també una responsabilitat que sapiguem fer el que sigui més adient perquè això sigui possible.
Els fills i nets estem fatalment lligats, o entusiàsticament units, a aquest llegat, segons ens sentim pessimistes davant les dificultats, o optimistes quan aconseguim alguna cosa en aquest sentit, com és ara aquesta exposició.
Ramon Calsina va traspassar l’any 1992 i en tots aquests anys des de que ens va deixar, la seva presència mediàtica, que ja no era molta, s’ha anat reduint. Dintre del món del col·leccionisme es segueix coneixent i apreciant, però en l’àmbit general hi ha molta gent que no sap qui és. Part del seu públic i dels seus avaladors han traspassat, també.
Les administracions públiques, amb els seus departaments corresponents de cultura, sembla que haurien de mantenir viu el patrimoni cultural, però això generalment no és així. Hi ha molt patrimoni, sobretot de pintors, que resta amagat i oblidat, i no hi ha rés més trist per una obra d’art que no sigui mostrada, o de que ho sigui d’un en un, perquè per fer-se una bona idea, per apreciar un artista s’ha de veure un conjunt.
De tant en tant, molt de tant en tant, algú escriu un tímid mea culpa per aquests oblits, però després segueixen fent d’escolanets, llençant encens, al culte d’una modernitat que més que art es dedica a fabricar ocurrències que pretenen ser impactants.
Quan va traspassar el pare varem decidir amb la mare que conservaríem l’obra del pare que teníem, amb una idea romàntica de poder-la mostrar junta. Renunciàrem a vendre rés, desanimant a molta gent que es posava en contacte per comprar i que va anar deixant de fer-ho.
Exposicions
En tots aquests 17 anys des del seu traspàs s’han fet 4 exposicions. La primera l’any 1994 en que la Pinacoteca va fer una exposició amb obra de col·leccionistes i nosaltres deixarem unes obres, la segona fou a Madrid, l’any 1997 al Conde Duque, una magnífica instal·lació que eren uns antics quarters. Va ser el Banc de Sabadell en col·laboració amb l’Ajuntament de Madrid, i qui ho va propicià fou Enric Jardí. Foren 75 pintures i dibuixos i va ser una gran exposició la va inaugurar l’alcalde de que era Rafael Alvarez del Manzano i va tenir un gran ressò). Després es traslladà a Sabadell al Cercle de Belles Arts a on la va inaugurar Antoni Farré, l’alcalde de Sabadell, gran polític, traspassat tot just ara, i Enric Jardí va donar una conferència sobre Calsina.
El Banc de Sabadell pretenia portar-la a Barcelona però cap administració no va respondre i no es va fer.
I la última exposició que s’ha fet va ser al Masnou, l’any 2002 al centre cultural Gent del Masnou. Va ser una exposició reduïda i teòricament modesta, però altament gratificant, per l’acolliment càlid, per l’entusiasme que van emprar i perquè el dia de la inauguració van convidar a Jordi Sarsanedes i la seva esposa Núria Picas, entusiastes de Ramon Calsina des de sempre. El poeta, ja traspassat, va fer un sentit parlament per inaugurar-la.
Això és el que hem pogut fer en tots aquests 17 anys per mostrar l’obra del pare. Si s’han fixat només una a Barcelona, dos anys després del seu traspàs i perquè la Pinacoteca era la seva galeria i legítimament volien moure la figura de qui havia estat un dels seus artistes emblemàtics.
En tots aquests anys moltes vegades, personalment m’he sentit trist i desmoralitzat, perquè lluitàvem com Don Quixot contra els molins d’una situació adversa, i els quadres i dibuixos romanien a les prestatgeries i als calaixos.
Fundació Ramon Calsina
Del caliu que malgrat tot hem mantingut, i amb un altre generació al darrera, els nets, n’ha sortit la força suficient per decidir-nos a crear la Fundació Ramon Calsina, com un compromís “De mostrar i preservar l’obra” com diuen els estatuts de la Fundació que es va constituir el dia 6 de març.
El museu Deu
La fe mou muntanyes, això si, la que et mou a actuar, i és a partir d’aquesta fe que han començat a passar coses. La primera aquesta magnífica exposició i els actes que organitza el Museu, i el ressò que ha tingut en la televisió i diaris del Vendrell,
Hi ha obra de Calsina en institucions, museus i administracions públiques, però l’únic lloc a on hi ha obra exposada públicament, des de la seva inauguració i a més en un lloc d’honor, és aquí, al Museu Deu del Vendrell. És, doncs, el Museu Deu, l’ajuntament i els vendrellencs els que mantenen viva la presència de Ramon Calsina. Per això té molta importància per nosaltres haver iniciat aquest recorregut amb aquesta exposició.
No diré tot el que la família Calsina sent per la directora del Museu, Núria Payán, perquè està present i li faria passar un mal moment. Només que fa molts anys que ens ha ajudat sempre que li hem demanat. Jo diria que actualment és la professional que més coneix a Calsina, ho demostren els textos del catàleg de l’exposició que són un tast de la tesi doctoral que està fent i que estem segurs que serà un document de referència per qui s’apropi a estudiar l’artista. Aquests textos van molt mes enllà del treball professional i descobreixen el sentit i la intenció últims a on pretenia portar Calsina als espectadors de les seves obres.
Les obres de Calsina que hi ha aquí i la relació que existeix amb el Museu Deu, naturalment, és gràcies al Sr. Deu Font.
Ell era un visitant assidu de les exposicions del pare, i sempre que ens trobàvem m’explicava amb passió quines eren les peces que acabava d’aconseguir o que estava a punt. A vegades me’l trobava dues vegades, matí i tarda, en un mateix dia. Era obsessiu, i haig de dir que a vegades el pare s’atabalava davant la seva insistència.
Però s’ha d’entendre que per recollir tot el que hi ha en aquest museu s’havia de ser especial. Són molts diners i molts esforços i era necessària una passió fora mida per reunir aquest tresor. Era una persona especial,que va renunciar a moltes coses per fer-ne una. per a mi el Sr. Deu Font es manté viu en els lligams que varem establir, forma part de la història de Ramon Calsina.
Dues vegades férem el recorregut del museu guiats per ell. La primera fou amb un grup d’amics, i gaudírem del seu entusiasme, de la seva passió per cada una de les peces que havia reunit. I també s’ha de dir que ens guanyarem algun reny quan no s’estava prou atent a les seves explicacions.
La segona vegada fou la família amb la mare, els fills i els nets. Aquella vegada ens va ensenyar fins i tot a dalt al seu pis, i ens feu explicar l’argument dels diferents calsines.
Al final del recorregut li preguntarem per les possibilitats de fer una fundació sobre el pare, llavors feu treure unes cadires al costat de recepció, davant les aquareles de Ceferino Olivé i tinguérem una llarga xerrada en la que ens parlà com a notari. Amb contundència ens digué que de fer una fundació que ni parlar-ne, que era molt complex i que ens complicaríem la vida. Ens donà explicació de totes les possibilitats del que podíem fer, i ens comminà a deixar legalment ben protegida a la mare perquè ell n’havia vist de tots colors.
Com es pot veure no li hem fet cas. Hem comprovat que realment és complicat i que ens hem posat al damunt una responsabilitat. Ell se la va complicar de valent amb aquest museu però davant la seva passió per l’art passava per sobre de les complicacions. Nosaltres tenim unes motivacions sentimentals i morals que ens fan creure que paga la pena deixar de banda la freda lògica.
Biografia
El Poble Nou a finals del segle XIX era un suburbi de Barcelona a on es van construir moltes fàbriques en el temps de la industrialització. Junt amb les fàbriques hi havia les vivendes dels obrers que hi treballaven. Això feia que el Poble Nou fos un barri molt dinàmic i turbulent. Al mateix temps que el progrés de la industrialització, hi convivia un progrés social. El proletariat necessitava canvis, volia canvis i es barrejaven les lluites socials, moltes vegades violentes, amb ideals utòpics, com els llibertaris d’Icària, els espiritistes d’arrel cristiana, amb anarquistes d’acció directa, lerrouxistes de bona fe i un substrat d’associacions culturals i cooperatives, tot amanit amb la Renaixença.
El Poble Nou era un magma evolutiu, una època fantàstica per la mirada en perspectiva d’un historiador, però vist des de dins era un món dur, ple de desigualtats, de situacions injustes, de gent que es quedava tirada pel camí.
Allí nasqué Ramon Calsina i Barò el dia 26 febrer de 1901, al carrer Castanys, davant mateix del Mercat de la Unió. Els seus pares tenien un forn de pa. La seva mare, Dolors, era vídua amb un noi i una noia. Es casà per segona vegada amb Ramon Calsina, el primer Ramon. D’aquest matrimoni nasqueren dos nois i el més gran era el pintor.
La vida familiar era atrafegada pel treball nocturn de fer el pa i vendre’l de dia, i demanava la col·laboració de tots grans i petits, però a canvi hi havia una situació econòmica relativament sòlida dins de l’entorn pobre del barri. La mare tenia una llibreta a on anava apuntant als que no podien pagar i de tant en tant ho tatxava tot i començava de nou la llista.
La casa no era molt gran i a més de la família, els mossos del forn i la botiga sempre hi havia algun parent que vivia allí, el que feia molt difícil la intimitat, i el petit Ramon la trobava al terrat, passant la bugada i llegint un llibre d’aventures, el Robinson Crusoe, per exemple.
Es pot dir que s’evadia contemplant els terrats del barri i això explica que aquests terrats siguin una imatge recurrent en la seva obra, els terrats i la Torre de les Aigües, el mar al fons i els globus aerostàtics que s’enduien volant la seva desbordant imaginació.
Ell deia que la seva infantesa havia estat trista, si per cas ho era, més que per les condicions formals de la seva vida, ho era per la manera de ser de la seva ànima, sensible, retret, observador i que segurament veia de les coses una mica més enllà i amb més gravetat del que veien els demés.
El món en el que obrí els ulls, el d’una barriada obrera i el món en general, no li agradaven gaire. Les desigualtats, els desheretats, la duresa que mostrava la vida a cada descobriment, les vides marcades per la misèria, i sobretot la misèria produïda pels defectes i la maldat, produïen un impacte en la sensibilitat especial, que era segurament la d’un artista, però també una sensibilitat moral, que el marcà profundament i que es reflexa en la seva obra.
Es reflexa en els temes i també en la posada en escena. Els seus personatges, els ambients són d’aquella època. Els carrers humils, les fàbriques de racons desmanegats, els vestits i també l’ànima dels personatges que s’hi movien, són els escenaris que colpiren el seu despertar a la vida. I sempre exagerant detalls per fer-nos veure coses que ell veu i sent, i ens les explica.
La seva vocació nasqué amb ell, l’afecció a dibuixar per tot arreu era una obsessió, i la gràcia d’aquell infant més aviat tímid, retret i sentimental.
Hi havia un amic de la família, en Carles Vidal, solter i sense gaire parents, mecànic del diari la Vanguardia. Carles Vidal era un home il·lustrat, autodidacte i tenia una estimació especial pel petit Ramon.
Se l’enduia a veure exposicions, a sentir concerts, i a tota mena d’actes culturals, li inculcà l’afició a la cultura. Ell fou qui va fer veure als pares que aquella mania que tenia el noi de fer dibuixos a tot arreu era una qualitat a la que se li havia de donar sortida i així fou com el portaren a una acadèmia de dibuix, l’Acadèmia Baixas, perquè encara no tenia edat d’anar a Llotja. Quan ja tingué l’edat, als 14 anys, va començar Llotja i a treballar en una casa de vidres fent d’aprenent i més tard dibuixant de vidrieres artístiques.
El dibuixant titular de la casa era el germà de l’escultor Gargallo, que li proporcionava llibres per llegir i el guiava en les lectures. Un dia va marxar de l’empresa i el pare es convertí en el dibuixant titular.
Les dues coses va seguir fent-les fins més enllà del servei militar.
A Llotja, quan ja havia acabat els estudis normals, encara seguia movent-se per allí, assistint a classes puntuals, i donant-ne ell.
Guanyà dos premis Amigó Cuyàs, que estaven dotats amb uns diners. Amb el primer viatjà per Espanya. A Granada va conèixer als músics Falla i Arbós, i també a Garcia Lorca.
Amb el segon va fer una curta estada a Londres i per Itàlia, i s’està més d’un any a París, estirant tot el que pogué els diners.
Tal com li anaren les coses per París és molt possible que si s’hagués quedat s’hauria pogut obrir camí, però a ell li tirava Barcelona i no la vida bohemia.
Tornà a casa, obrí un estudi al carrer Girona, i suportat econòmicament per els pares, es dedicà, ja per sempre, únicament a pintar, a obrir-se camí com a professional.
Mai de moda
Ramon Calsina és un artista que no ha estat mai de moda.
No és que s’hagi amagat, la seva trajectòria de 60 anys pintant ha transcorregut a Barcelona a on ha anat fent exposicions amb regularitat.
Es podria dir que si no ha tingut un major reconeixement és perquè la seva obra no s’ho mereixia. Però el cas és que tenim recull de totes les crítiques fetes en el transcurs de la seva vida professional que ell havia anat recollint i realment la seva lectura és impressionant. Naturalment no totes són favorables perquè hi havia que el trobaven massa agosarat, però tots són unànimes en destacar la seva força i personalitat, i un domini de l’ofici de primer ordre. La immensa majoria el considera un pintor i dibuixant de primera línia.
Fins hi tot en l’any que va passar a París amb una beca, quan presentava alguna obra en salons o certàmens col·lectius, sempre cridava l’atenció dels crítics més prestigiosos del moment.
Que en feien esment d’aquell original i desconegut artista.
A part dels crítics especialitzats hi ha grans entusiastes de Calsina entre els escriptors i poetes que van més enllà de les qüestions tècniques i entren amb la seva sensibilitat en el món que l’artista els mostra i expliquen l’admiració que senten per l’home íntegre de conviccions profundes.
La llista no és cap broma entre els que han escrit pàgines magnífiques i els que van signar l’any 1984 un escrit reivindicant la seva figura : Joan Oliver, Avelli Artís Gener, Pere Calders, Joan Triadú, Joan Perucho, Pilar Rahola, Josep M. Espinàs, Gerard Vergés, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, M. Antonia Oliver, Jaume Fuster, Josep M. Ainaud de Lasarte, Enric Jardí, Xavier Benguerel, Jordi Sarsanedas, Nestor Lujan, Sempronio, Joan Teixidó, Josep M. Cadena...
Entre tots aquests noms d’un gran pes en la cultura del nostre país, sinó m’he descomptat, hi ha 7 premis d’honor de les Lletres Catalanes.
Trobo que és un aval extraordinari, no es pot demanar més i en canvi, tota la vida hem hagut de sentir el mateix, que Calsina no ha estat mai prou conegut i valorat. Estem d’acord en que en les arts plàstiques hi ha una part que és un negoci, però el que no és correcte és que aquest negoci es mengi l’art. Que arribi a dominar, també, els diners de les administracions i que faci invisible allò que hauria de ser visible.
Situació històrica
Quan Calsina va començar a pintar ja havien sortit les avantguardes amb el desig de sotraguejar un art que estava en decadència i ho feien destruint-lo, Ell era un altre cosa, era innovador, diferent, però a partir dels principis de l’art de tots els temps, l’ofici, la composició, la forma,el color, i explicar alguna història que sigui entenedora per tothom.
Quan es va fer la primera gran exposició individual de Ramon Calsina l’any 1933 a la Sala Parés va causar un gran rebombori, la seva obra era diferent i va produir grans elogis i també rebuig, però va quedar clar que aquella llibertat creativa estava fonamentada sobre un gran domini de l’ofici.
El gran dibuixant Ricard Opisso al mig de la sala va dir cridant “Això és pintura!”, va ser una satisfacció per Calsina. Com també ho va ser el sopar que li organitzaren amics i gent del ofici, per celebrar l’èxit de l’exposició.
A partir de llavors es va fer un nom en el món cultural, però va durar poc, desgraciadament la guerra civil ho va canviar tot. Amb la derrota va fugir a França, com ho va fer tota la intel·lectualitat. Ell era del sindicat de pintors i tenia molta relació amb el d’escriptors, amb Joan Oliver, Trabal, Soldevila, amb Xavier Benguerel i molts altres. Havia fet cartells a favor dels sindicats, havia enviat quadres per una exposició per les víctimes del feixisme, havia signat manifestos a favor de la República, etc.
Però quan estava a França davant la perspectiva d’un exili va decidir jugar-se-la i tornar. Passà uns mesos a la plaça de toros de Vitòria fins que li aconseguiren un aval i va tornar a Barcelona que era un desert cultural
terrible, a on no quedava gairebé ningú de la intel·lectualitat i la que hi havia, havia vingut amb les tropes de Franco.
Amb la por de que algú el denunciés es va tancar al seu estudi a treballar, i quan finalment va mostrar la seva feina un crític de Solidaridad Nacional va escriure un atac demolidor: Si en mi mano estuviere prohibiria el uso de los pinceles a Calsina..... Reconeixia, això si el seu domini de l’ofici, però el seu visió era massa crítica i no es corresponia amb el món idíl·lic que s’acabava d’encetar amb el Movimiento. Per ells era massa modern i massa original.
El van expulsar del Circol Artístic, van tenir la barra d’expulsar-lo de professor a Llotja, a on havia estat 7 anys donant classes nocturnes a estudiants treballadors sense cobrar perquè era una cosa nova mentre s’esperava una partida de diners que no van arribar mai.
Amb aquell panorama es dedicà a la seva feina tancat al seu taller treballant molt, primer forçat per les circumstàncies, però la seva feina li agradava massa i li costava abandonar-la. Si per alguna cosa estava negat era per venedor. Els llocs de promoció, els contactes interessats i haver de ser diplomàtic eren coses incompatibles amb ell, fins al punt que a vegades desanimaven a qui volia fer alguna cosa per ajudar-lo.
Preferia, quan ja no tenia llum natural a l’estudi, anar a veure amics fent llargues caminades.
L’ambient de les arts plàstiques van anar agafant uns camins molt allunyats del que ell entenia i només faltava que quan se li preguntava no s’estava de rés i deixava anar tot el que pensava. I va anar agafant una fama de solitari malhumorat, que no tenia rés a veure amb la realitat, simplement el que va passar a anomenar-se arts plàstiques anaven en un altre direcció que la seva.
Personatges contracorrent
Ramon Calsina no va estar mai de moda. A mi en certs aspectes em recorda al filòsof danés del segle XIX Soren Kierkegaard. Kierkegaard fou un perfecte desconegut més enllà del seu Copenhagen i es va enfrontar al gran Hegel que deia que la societat era el bé superior, el ideal, que estava per damunt de la individualitat.
La societat és sempre complementària del individu, i ha de ser compatible amb ell, no l’ha d’anular o destruir mai.
La societat només pot ser perfecte a partir de la plenitud de les individualitats, d’una unió d’homes lliures.
Però aquesta preponderància de la societat sobre el individu pot acabar sent una dictadura de qui s’inventi una societat perfecta i la imposi. I això fou el que feren, més que Hegel, els seus seguidors; darrera de crear una societat perfecta, anul·laren el individu i la seva llibertat, i d’això passaren a la bogeria de la fi justifica els mitjans, i s’arribà a les terribles dictadures del feixisme i del comunisme.
I en el moment actual es construeixen en el primer món, no a partir de la força, però si amb el immens poder de la comunicació, ideals falsos, buits de contingut, personatges esperpèntics, que són imposats, però per fer-ho s’anul·la la individualitat responsable, la capacitat de discernir.
I això és culpa de qui ho fabrica, però sobretot, de qui es deixa, perquè ara ja no es fa amb la pistola a la ma.
No ens podem queixar sense exercir una individualitat responsable, perquè si hi ha valors i conviccions pròpies i sòlides, es buscaran referents amb cara i ulls.
Kierkegaard defensava la individualitat, l’ànima lliure i responsable dels seus actes. Per ell la vida era un diàleg constant amb Déu a través de la consciència. Segons ell no es pot construir rés sinó és a partir de la individualitat i de l’exigència de buscar l’excel·lència, de fer el bé, de buscar la perfecció.
Soren Kierkegaard va restar pràcticament oblidat molt de temps però la seva individualitat responsable sembla un remei adequat als problemes que té plantejats el nostre món.
Trobo un cert paral·lelisme amb Ramon Calsina, el seu compromís amb l’art, sense concessions, ni dreceres tramposes va fer que fos un artista que no va estar mai de moda, però va ser completament lliure des de la primera pinzellada a la última. I ara en un temps mancat de referents sòlids pot ser útil conèixer-lo.
Voldria parlar de Pau Casals, que estiguem al Vendrell és un al·licient més, però sobretot perquè és el millor testimoni que conec del que es pot fer quan es creu profundament una cosa. De com una individualitat responsable es pot convertir en una poderosa força espiritual.
De molt jove vaig llegir “Converses amb Pau Casals” de Josep M. Corredor. És un dels llibres que m’ha impactat més en la meva vida i que he llegit, total o parcialment, moltes vegades. Em sembla que està desclassificat, igual que el disc de “El Pessebre”.
Crec que el Pessebre s’hauria de tocar cada any com una tradició i que per tots els joves de Catalunya les converses amb Pau Casals hauria de ser un llibre de lectura obligada.
Pau Casals ha estat el català més universal, el músic de referència a tot el món durant un segle. Un artista extraordinari i un home extraordinari. Ara el que vull ressaltar es la connexió que hi ha en ell entre la sensibilitat artística i la sensibilitat moral, ambdues coses es converteixen en Pau Casals en una de sola. L’art en la seva màxima expressió són ponts cap a la perfecció, finestres cap al bé, camins cap a el infinit. La trajectòria de Pau Casals per mi és el compromís total, el compromís amb Déu.
He volgut posar de costat a tots tres perquè, cada un en la seva mesura i dintre la meravellosa varietat dels esperits, tenen en comú el compromís i la responsabilitat individual.
L’home
Jo crec que una vida satisfactòria i relativament completa és haver-te pogut construir la teva pròpia vida. Per poder fer això has de saber trobar un objectiu i tenir la força i la voluntat d’anar vencent les dificultats que inevitablement es presenten, i també tenir conviccions i una consciència potent per no perdre de vista l’objectiu.
I no cal que sigui un objectiu vistós, heroic, espectacular, la majoria de les vegades són objectius que no fan gaire soroll però que sempre aporten alguna cosa a l’entorn i a un mateix, a l’aspiració de ser millors.
En aquest aspecte el pare es pot dir que va tenir una vida completa perquè va aconseguir un objectiu que sembla que tenia clar des de que va néixer: Crear una obra artística important que fa sentir als que s’acosten a ella allò que ell sent, allò que vol explicar, la seva forma d’entendre la vida.
Però no vull pas donar a entendre que fos un home perfecte. No vull donar la sensació de que el idealitzo, hem viscut prou anys al seu costat per adonar-nos de que no era perfecte.
L’ànima humana deia Tomas d’Aquino i també Edith Stein, és Potència que es va convertint en Acte. Cada un de nosaltres té dins seu un potencial de possibilitats enormes i de molts camins que necessiten un temps molt més ampli que l’estret marge d’aquesta vida per poder-los desenvolupar.
Se m’acut pensar que som com un diamant i que hem d’anar treballant, polint cada una de les cares, fins a ser una peça perfecta. La idea de perfecció jo crec que donaria senti a les incomoditats i a la duresa del camí, i a més alguna cosa hem de fer per no avorrir-nos durant tota l’eternitat.
El pare estava massa lliurat a la seva feina, a construir el seu objectiu per poder-se dedicar amb prou intensitat a altres coses. I així fou com es trobà amb més de quaranta anys sol i sense haver resolt dins seu l’entrellat d’un món injust que no entenia.
La vida era com un quadre mal composat i mal resolt. L’arbitrarietat en el naixement, uns ho tenen tot i altres no tenen rés. No entenia un Déu que crea els seus fills tant diferents i que els deixa a mig fer.
La seva demanda era simple però contundent, era capaç d’aplicar la seva força de voluntat a una fe, però s’havia de sustentar en una explicació que donés satisfacció a la seva sensibilitat moral, necessitava veure darrera de tot, com a artista que era, una bellesa profunda i perfecta, un Déu que sigui l’artífex d’una Harmonia Universal.
Per aquell temps va conèixer a Ramon Berni, que era, seguint la imatge que he fet servir abans, un diamant que havia nascut amb moltes cares polides i acabades. De la ma del seu amic Ramon Berni va trobar resposta a moltes de les seves preguntes.
El seu amic li va mostrar un Déu molt gran i un marc ampli a on la Justícia de Déu agafa sentit, a on pot ser possible que l’Amor Universal de Jesús pugui ser la meta i el camí.
Tot allò li va permetre lligar caps i expressar amb la seva pintura, i també amb paraules, el convenciment d’un futur amb sentit.
Família
L’altre pas molt important que va donar va ser crear una família.
Sabia que darrera la seva dèria havia deixat de banda altres responsabilitats, com era formar una família, i conseqüent amb la seva nova manera de pensar, en va sentir la necessitat i amb la seva manera de llençar-se quan prenia una decisió, en va tenir la oportunitat.
Un diumenge al seu estudi s’organitzà una festa, amb ball, galetes i vi bo. Ell tenia 44 anys i una noia i la seva mare portaren una amiga, la Rosa, una noia bonica de 22 anys que treballava de minyona. Ella mateixa ha escrit en un bonic text aquell moment: La meva impressió és que era com si estigués trist, portava un trajo de gales i estava assegut en aquell caixó que té un forat al mig i que encara el tenim. Jo duia una brusa blanca i una faldilla molt senzilla i la meva cabellera.
El cert és que en Calsina, si estava trist, es va revifar perquè al cap de 4 mesos es casaren, i perquè no hi hagin mals entesos diré que jo vaig néixer just 1 any després del casament.
La mare va ser fonamental en la seva vida. Era i és una dona directe, senzilla però amb empenta, amb una gran afició a llegir i a aprendre, però la vida, com dèiem, la va portar per un camí dur i no gaire lluït.
Va prendre la decisió de casar-se amb un home que li doblava l’edat. Va afrontar amb força i gran naturalitat les mancances en el dia a dia d’un marit amb la vida ja feta que s’escapava tan com podia cap al seu estudi a treballar.
Acceptà amb decisió les mancances d’una economia precària i a sobre irregular, i feu mans i mànigues per sortir-se’n
Es sentia orgullosa del que feia el seu marit i entenia amb naturalitat que era com havia de ser, que feia el que havia de fer, perquè no podia fer un altre cosa malgrat que anés contra corrent.
El pare li deu molt. Ella feu possible que Calsina tingués una família, que s’enriquís humanament amb les responsabilitats i els sentiments que comporten una dona, uns fills i uns avis. Va fer possible que pogués crear uns llaços que es van anar ramificant i que encara duren i tot això sense haver de desviar-se de pintar de la manera que volia, al contrari, potenciant-lo.
Als nostres ulls de fills sabem que ella també s’ha construït la seva vida i ha d’estar satisfeta dels objectius que ha aconseguit. El pare ho ha dit moltes vegades que sense ella no hauria fet el que va fer, els resultats no haurien estat els mateixos.
Conclusió
He intentat a base de pinzellades, potser massa deslligades, fer una aproximació de com era el pare, les seves circumstàncies, de com pensava.
Ha estat una oportunitat que agraeixo i que esperem seguir-ne tenint-ne d’altres i fer-ho cada vegada millor.
Però finalment voldria que aquesta exposició de 50 obres de Ramon Calsina servís per desterrar un complex d’inferioritat que s’ha estès entre els afeccionats a les exposicions, a contemplar obres d’art, i és la idea de que no hi entenem.
La més gran satisfacció que tinc de moure’m entre l’obra de Ramon Calsina és que quan algú la mira o fulleja el seu llibre monogràfic, i veus com s’entusiasma, que vibra amb allò que veu. Per això em molesta si algú, després et deixa anar la frase : Jo no hi entenc...però i a continuació t’explica què li diu el que ha vist, d’una manera fantàstica, meravellosa.
Jo els vull dir als qui actuen així : Acosteu-vos a aquests quadres i dibuixos que hi ha exposats aquí baix sense cap por, sense cap complex. Concentreu-vos a mirar, a veure què us suggereix, i deixeu-vos anar per cada una de les històries. El que sentiu és vostre, sereu vosaltres qui sentireu i no necessiteu ningú. Ningú us ha de dir què heu de sentir, ni us ha de donar a entendre que esteu incapacitats per sentir i que necessiteu que us portin de la ma.
Aquest concentrar-se a mirar si que requereix un aprenentatge, que partirà d’una afició, d’un desig que es converteix en necessitat i que al practicar farà possible pujar de nivell la sensibilitat, i per això si que hi ha qui pot ajudar. Però és un mateix qui ha de sentir, no es necessita que cap il·luminat vingui a dir-te que no sents res perquè ets burro i a sobra t’envela un incomprensible i estabornidor discurs.
Quan no es sent rés davant de segons quines coses s’ha de pensar amb la possibilitat de que allò no digui rés. Les coses en l’Art potser són molt més senzilles del que ens volen fer creure.
Els agraeixo de tot cor que hagin vingut a escoltar aquesta xerrada i m’agradaria que a partir d’avui Ramon Calsina sigui un lligam que ens uneixi a tots nosaltres d’alguna manera.
Moltes gràcies.