Biografia
Entrevistes
Crítiques

Avel·lí Artís-Gener

"El meu Ramon Calsina"

Pròleg del llibre Ramon Calsina)

Joan Oliver

El Món

26 de novembre de 1982

Ramon Calsina i la pintura “Del nostre temps"

Avui

1983

Manifest

Ramon Calsina: un pintor sempre vigent

Joan Perucho

Avui

17 de març de 1983

"El mirall"

Ramon Calsina

Avel·lí Artís-Gener

Serra d'Or

Febrer 1984

Amb Ramon Calsina

Aquells que somien i ensenyen a somiar

Doctor Scòpius

Avui

22 de maig de 1984

El somni d'en Calsina

Josep M. Espinàs

Avui

7 de juny de 1984

Calsina: acte de justícia

Gerard Vergés

Avui

28 d'abril del 1987

Elogi d'un pintor massa poc conegut

Albert Jané

Cavall Fort

Juny de 1987 (num. 598)

El pintor Ramon Calsina

Josep Maria Cadena

La Vanguardia

Ramon Calsina, o el amor hecho sátira

Miquel Alzueta

Avui

14 de març de 1990

Ramon Calsina, la línia recta

Josep M. Espinàs

Avui

13 de desembre de 1990

Un llibre a temps 

Pilar Rahola

Avui

26 de maig de 1991

Ramon Calsina

Pere Calders

Avui

13 de desembre de 1992

EL DAVANTAL DE PERE CALDERS

Julian Gállego

ABC

1996

RAMÓN CALSINA, EL IRÓNICO Centro Cultural Conde Duque - Madrid

Llibre

(tornar)

Pilar Rahola

Avui

26 de maig de 1991

Ramon Calsina

La frase, que és de Jaume Fuster, me la comentava ahir en Tísner: "La nostra cultura és una cultura d'oblits." A diferència d'altres cultures, que no només gaudeixen d'una memòria excel·lent, sinó que fins i tot tendeixen a engolir tot allò que batega més o menys a prop, indiferentment dels seus orígens, nosaltres ens permetem el luxe de restringir tot el que podem de la nostra memòria cultural. Si en història practiquem aquest oblit amb tenacitat -la qual cosa ens permetrà arribar, amb tots els honors, a un grau considerable d'estupidesa col·lectiva-, en el terreny de la cultura, l’oblit afecta noms propis i obres d'una gran categoria, l’únic defecte de les quals, probablement, és haver nascut i haver-se construït entre mesells. El cas de Ramon Calsina no només és un exemple d'aquesta estranya pràctica autodestructiva, sinó que n'és l’exemple més angoixant, més dolorós, potser més incomprensible. Als seus 90 anys d'una lucidesa gairebé insultant, aquest importantíssim pintor, "el pintor viu més important de Catalunya", en boca d'Enric Jardí, "l’home davant del qual hem tingut una bena als ulls", en boca de J.M. Espinàs, continua pintant al marge del reconeixement oficial. És un oblit de companys de viatge, massa atrafegats a reinventar la Sagrada Família, coronar amb filferros antigues editorials o esdevenir pintors eternament joves. És un oblit de sales expositives, més preocupades per fabricar promeses de plàstic, la majoria de les quals de gramàtica incomprensible, que no a recuperar obres de solidesa indiscutible. És un oblit de públic, d'un públic que, de fet, no ha arribat a oblidar perquè tampoc no ha arribat a conèixer. l, per damunt de tot, és un oblit oficial de funcionaris sense criteri propi, que van donar-li la Creu de Sant Jordi als 89 anys, perquè un grup d'amics va recordar la seva existència, que permet que no hi hagi cap catàleg complet de la seva obra, que no li demana encàrrecs, que no deu ni saber que el seu únic llibre antològic, publicat al desembre, l’ha hagut de pagar la família. Que potser no sap ni que el llibre existeix. En el catecisme oficial, la cultura es defineix per tenir un pintor en nòmina, al qual col·locar l'etiqueta de nacional.

Tanmateix, el pintor pinta. Sap que el defecte no està en la seva obra, impertorbable a la misèria cultural externa. El defecte està a fora, en la poca categoria dels criteris que comercialment s'imposen i políticament es beneeixen.

 

Pilar Rahola

(tornar)

 

© Fundació Ramon Calsina, Barcelona 2009.Tots els drets reservats.