 |
 |
 |
 |
 |
 |
| Biografia | ||
| Entrevistes | ||
| Crítiques | ||
| Llibre | ||
Joan Oliver
El Món
26 de novembre de 1982
Ramon Calsina i la pintura “Del nostre temps"
Ramon Calsina ha complert vuitanta anys. Per experiència pròpia sé el que ha significat haver viscut a Catalunya aquesta vuitantena del segle XX, un dels més sotraguejats dels temps moderns. Uns anys trasbalsats i gairebé capgirats en els ordres moral, social, econòmic i cultural. Anys, per tant, difícils en tots sentits i potser especialment per a un artista -en aquest cas un pintor, de vocació autèntica i d'ofici ben après com Ramon Calsina. Un home que fa més de seixanta anys que dibuixa i compon pintura i que s'ha forjat un estil propi, inconfusible, al qual s'ha mantingut fidel, no sense experimentar una natural evolució i un perfeccionament successiu.
Per això, si no per altre mèrit, l’exposició antològica que Calsina prepara hauria de constituir un reconeixement i un homenatge per part dels qui dirigeixen i protegeixen, en nom del poble, la nostra cultura, un acte de justícia que no dubto que fóra compartit pels espectadors vells i joves de la seva obra.
Si ens cenyim a les arts plàstiques, és prou i massa palès que la revolució -i sovint inversió- de valors ha estat pregona i sempre en creixença, fins arribar a la tremenda, esbalaïdora, desolada confusió en què avui ens trobem. De primer fou la deshumanització i després, de caiguda en caiguda, hem desembocat en la descomposició. Les dues Guerres Grans han contribuït de manera determinant a disparar el tumultuós i capritxós desordre amb què han anat sorgint i encavallant-se conceptes, estils, tendències i escoles pretesament renovadores, empesos pel vent de les modes i envigorits -no cal pas dir-ho- pel vendaval de la publicitat tan mentidera com abassegadora -una de les plagues de la nostra època. Picasso ha estat el bruixot genial, que, amb el seu poder inexhaurible de mistificació i de barreja, ha presidit i prestigiat l’ensulsiada; ell s'ha fet seves les successives invencions, d'antuvi amb l’intent de potenciar-les, per acabar, sempre en cerca de l'originalitat, anorreant-les. Ningú no nega que Picasso ha aconseguit cotes altíssimes: són els moments en què ha volgut -o ha pogut- ser ell mateix, però en definitiva ha estat el gran destructor de la pintura diguem-ne humanista; el món de la cultura, ben apuntalat per l’esnobisme, sempre en crescuda, l’ha aplaudit febrilment, mentre uns ben alliçonats i ben remunerats equips d’”experts”, al servei dels especuladors, arrodonien la conversió de l’art de pintar en un negoci de dimensions planetàries. Els grans filisteus, enlluernats, han abocat part de llurs milions a un col·leccionisme espuri, com han fet amb el sòl que avui ocupen les paoroses urbanitzacions que ens tapen el sol i l’aire net. Els directors dels museus d'art contemporani i els engiponadors de les biennals també han picat l’esquer: han caigut en la trampa que ells mateixos havien parat, víctimes dels filosofismes vacus i pedantescos que els "crítics" no cessen de bastir, per encàrrec, sobre la pintura -¡pobreta!- nova i novíssima.
Mentrestant el públic, la massa, la bona gent calla i no gosa posar-se les mans al cap. És la massificació, l’imperi del dòlar. ¿Qui és el valent que s'atreveix a discrepar? Les exposicions, després del vernissatge, són visitades en silenci per una munió de devots falsos o acoquinats. Tothom vol "estar al dia". Hi ha una por terrible d'ensenyar l’orella. Les excepcions són raríssimes. No fa gaire vaig llegir les declaracions d'un pintor dels imaginatius, prou agosarat per afirmar sarcàsticament que Joan Miró i Antoni Tàpies -són només dos exemples- "fa deu anys que pinten el mateix quadre".
L'espectacle m'entristeix. Entre tants d'altres. Perquè des del meu racó sempre he cregut que l’art no progressa. Només muda de procediments, de temes, de formes, d'intencions. EI que progressa és la tècnica, les màquines, els instruments utilitaris. ¡I de quina manera! I hem hagut de veure, veiem, com els artistes s'han deixat encegar per la monstruosa, bé que necessària i no pas absurda, invasió imparable de les tècniques materialistes, i també volen "progressar" -gratuïtament i irrisòriament-, tot "creant" -diuen ells- un art del nostre temps. (Cal reconèixer que, en aquest afany, els resultats de l’escultura són encara força més aberrants que els de la pintura.) Sembla que les arts es manifesten per cicles dins de cultures i civilitzacions diverses. ¿Per ventura han estat sobrepassats els puríssims i realístics dissenys d'animals que ens ha llegat la pintura rupestre? ¿Potser algú ha superat la força expressiva, sense frau, de les mostres que ens han deixat les grans civilitzacions soterrades o destruïdes? ¿És que Canova o Maillol han millorat l’escultura grega? Picasso intentà d'imitar algunes arts primitives. En aquest cas tot ha quedat en paròdia, si no en caricatura. Com, sense anar més lluny, hi quedà el seu potinejament de les Meninas. I jo em pregunto: pel camí que hem emprès ¿quina herència artística serà la del nostre segle XX, del qual estem tan orgullosos?
I tanmateix no tot és podrit a Dinamarca. A casa nostra encara hi ha qui valora i admira els fruits del modernisme i sobretot del noucentisme. Un moviment ben català. ¿Hem de renegar les nostres arrels immediates? I amb tot, un artista català que ha escalat el pinacle de la fama internacional, aquest darrer estiu, en la llengua de l’ocupant i en un article lamentable, s'ha "carregat" olímpicament tots aquests precedents, entre els quals -dic jo- podem trobar alguns dels productes més "ben fets", més equilibrats, més conscients, més brillants, més bells de tota la nostra història moderna. ¿Quina vespa el va picar? ¿Quin designi perseguia l’articulista? Perquè no vull atribuir-lo, com alguns han fet, a motius d'ordre tristament personal. El conec i el tinc per un home assenyat.
Ca com lla, encara resten entre nosaltres practicants de l’art que no han cedit a la pressió "cosmopolita" de les modes que s'han imposat, mogudes pel lucre, a tot el món occidental. Sí, hi ha pintors que han renunciat a l’estúpida aventura de fugir de la realitat, estúpida i impossible. Són els qui no gosen dir-se "creadors". ¿Potser una criatura pot treure alguna cosa del no-res? Només compondre, combinar, potenciar, embellir o enlletgir elements que la realitat, de la qual som presoners, ens ofereix. Trobar, inventar, triar, captar a través dels sentits, de la sensibilitat, de la imaginació... ¡Sí, fins els somnis són constituïts per records semiconscients de la realitat! És fatal.
Ramon Calsina compta entre aquests pintors que extreuen el seu art de la vida que ens envolta. Al capdavall la pintura dita abstracta, informalista, etcètera, és tan realista com la figurativa. Pregunto si no és més propi i més digne de l’home -i, cosa essencial, més difícil i artitzat-, esforçar-se a representar un rostre o una figura humana o animal que no pas traçar damunt la tela taques, geometries sense llei, xifres sense significat. És ben còmode oferir a l’espectador tals esborralls i esperar impàvidament i ben confiadament que un "crític" hi descobreixi tot un microcosmos d'idees recòndites i transcendents. I que el marxant digui al pintor: "¡Just! És això el que vol la clientela. No busquis més. Repeteix-te dins de la mateixa línia. Si calen canvis ja t'avisaré amb temps..."
És la pintura de Ramon Calsina, que fa poc he revisat en una desfilada recordatòria amb els meus ulls i el meu enteniment de simple poeta, que m'ha dictat aquesta digressió potser massa extensa i excessivament polèmica. Així he pogut comprovar un cop més els seus dots de dibuixant i de colorista. I a més he constatat de nou que Calsina és, ara i adés, aquí i allà, dramàtic, còmic, satíric, sarcàstic. Que és un humorista i també -¿per què no dir-ho?- un moralista. EI mateix que jo he provat de ser en la meva poesia. ¿Creieu que en aquest tombant amenaçador de la nostra història, un artista, com qualsevol ciutadà humanament solidari i socialment responsable, pot deixar de ser un moralista, a través del seu mitjà d'expressió? ¡Ramon Calsina, tu i jo som germans! Pensem en el poble, perquè som poble i volem que el poble ens entengui. Pretenem despertar-lo, afectar-lo, escandalitzar-lo a fi de bé. Aquesta és la nostra ambició. I pregunto: ¿Hi ha cap pintor "del nostre temps" que doni res de semblant?
Estimat Ramon, ¡per molts anys! Pinta. Ets vell però sa perquè la pintura és la teva forma de vida. Has estat honest i domines l’ofici. N'has viscut decorosament sense enganyar-te ni enganyar ningú. ¡Gràcies!