 |
 |
 |
 |
 |
 |
| Biografia | ||
| Entrevistes | ||
| Crítiques | ||
| Llibre | ||
Avel·lí Artís-Gener
Pròleg del llibre "Ramon Calsina"
EL MEU RAMON CALSINA
Em fa un goig extraordinari sortir en una monografia dedicada a Ramon Calsina i el fet palesa, una vegada més, la immensa força del motor de la vanitat; és possible que de l'acte de confessió -formulat així, francament, i de bones a primeres- n'esperi, si no l'expiació, la benevolència del lector.
M'agrada molt que hom hagi aplegat en un llibre monogràfic una bella mostra -i prou completa- de l'obra de Ramon Calsina i Baró, el pintor vivent més gran de la Catalunya actual. Aquesta qualificació que faig de Ramon Calsina no és nova: jo mateix l'he formulada anteriorment diverses vegades i, malgrat la reiteració, sempre m'ha quedat el sentiment de no haver estat prou taxatiu, de no haver manifestat amb la rotunditat suficient el meu pensament. Per això em fa tanta peça de ser en aquestes pàgines, d'asseure'm una estoneta en la refrescant ombra d'aquest arbre tan corpulent que és el meu pintor predilecte.
Ramon Calsina ha tingut sempre, a l'abast dels seus pinzells i de la seva paleta màgica, l'opció de convertir-se en el pintor realista més punyent del nostre país. Sempre ha estat posseïdor total del rigor acadèmic i si hagués volgut que aquest hagués estat l'incentiu exclusiu del seu art de creació, filtrat a través del seu agut esperit observador, ningú no l'hauria pogut sondrollar de la seva indiscutible peanya. És ben senzill de trobar en una bona part de l'obra que aplega aquest llibre -quan fa els seus meravellosos retrats, els paisatges o les naturaleses mortes, els seus estudis de figura- tota aquesta allau de qualitats que defineixen el pintor més severament aferrat als cànons. Vull dir que si Ramon Calsina s'hagués volgut quedar en un estricte pintor figuratiu, tothom hauria hagut de reverenciar, admirat, el seu academicisme: posseïa amb escreix els elements característics de la tendència. No vull dir de cap manera que hauria estat "un pintor figuratiu" sinó que hauria representat, amb una extraordinària autoritat, l'essència de la pintura realista. Alguns fets confluents, tothora presents en la seva obra, són la superba captació del joc entre llum i ombra, l'afinat sentit de percepció dels matisos, el domini senyorívol del joc del clarobscur, el profund sentit d'equilibri del color, la sàvia distribució dels elements del quadre, el coneixement pregon de la perspectiva i, sobretot, la seva sublim percepció de l'espai, sempre traduïda en una composició fidelíssima a les normes.
Ramon Calsina i Baró feia irrupció en el món de les belles arts amb totes aquestes circumstàncies, suficients per si mateixes de cara a fer-ne un mestre indiscutible.
Però Ramon Calsina afegia a la seva categoria pictòrica una altra alternativa encara més important: la seva enorme força creadora i la pregonesa de la seva originalitat, les arrels de la qual trobem en les essències de la catalanitat. Calsina aportava a la seva obra un agut sentit irònic de la vida i sabia esgrimir el do de la sàtira, penetrant a unes dimensions del pensament pràcticament inexplorades, o almenys pertanyents a uns altres àmbits de l'especulació de la mentalitat humana, pràcticament verges en el terreny de la pintura. Aquesta era -segons que jo entenc les coses- la gran aportació de Ramon Calsina, aquell pintor que si hagués volgut romandre en l'estadi dels simplement figuratius, hi hauria figurat amb una categoria irreprotxable.
L'enorme dimensió del seu pensament -com una lenta acumulació de saviesa destil·lada- tenia al seu abast una arma fabulosa: el seu poderós fer de pintor. L'extraordinària destresa del seu quefer davant el cavallet ara s'esdevenia sotmesa a fer un paper de sedàs, que havia de filtrar magistralment aquell pensament actiu, infatigable i eternament desbordat. D'aquest singular procés n'eixiria aquest Ramon Calsina i Baró a qui em complau de qualificar el nostre més gran pintor vivent.
Perquè aquella ironia, l'agudesa crítica, la sagacitat del judici, afegides a una estremidora noció de passat que el creador vol mantenir vigent -en la pintura com en la mateixa vida- formen un conjunt insuperable. En això rau la grandesa de Ramon Calsina: ell no llança missatges testimonials sinó nocions de vida, de capteniment humà, de fidelitat sense febleses a un país -el seu, el nostre- i de rectitud respecte als valors essencials.
I, com dèiem abans i repetim ara i mil vegades més, Ramon Calsina se serveix de tots els elements de la pintura objectiva, que domina a la perfecció (vegeu, sinó, qualsevol dels seus retrats!) per a transmetre el seu missatge profundament subjectiu. Calsina és en pintura allò que Kafka, Vian i Calders són en les lletres; Erik Satie en música o Arístides Maillol i Manolo Hugué en escultura: substituïu els pentagrames, els redactats o les maces i les escarpres -instruments de l'ortodòxia- o bé reduïu-los a això, a simples eines, posades al servei de la imaginació més desbocada.
Acareu Calsina amb aquesta mentalitat; torneu a mirar tots els sants d'aquest llibre amb aquest gènere d'esguard que aconsello. Equival a obrir una finestra! Una finestra màgica, per on veureu passar una desfilada inacabable de Calsines als quals, indefectiblement, trobarem coses i més coses cada vegada. És com escoltar una sonata de Beethoven! Doncs, bé: aquest és el meu Ramon Calsina!
Feu l'experiment, posteriorment, amb l'obra de pintors que avui tenen gros predicament. No vull dir noms; no cal pas que en digui. El meu desafiament és senzill: estic segur que mai, en cap ocasió, no descobrireu res que no hàgiu observat en la primera mirada, per superficial que hagi estat. Com si haguéssiu escoltat la música vulgar d'un espot publicitari!