 |
 |
 |
 |
 |
 |
| Biografia | ||
| Entrevistes | ||
| Crítiques | ||
| Llibre | ||
Gerard Vergés
Avui
28 d'abril del 1987
Elogi d'un pintor massa poc conegut
EI cel és d'un rosa proletari. El carrer apareix nevat, cobert d'una neu urbana i bruta. I, enmig del carrer, hi ha un jove agonitzant o mort -tant se val!- i una dona que se li apropa. Més lluny, es veu una altra dona amb un cistell. Les dues dones porten al cap mocadors negres de pagesa. Les faldilles els arriben fins als peus. Són dones robustes, antigues, d'un altre temps. Fa fred, un fred inclement de suburbi. En primer terme veig una màscara de catró i uns llibres i una barra de pa que cruix i és daurada. Jo sóc un infant i camino sobre la neu, els peus gelats, glaçat l'alè, molt oberts els ulls blaus. Això és un somni. Això és, també, un quadre de Ramon Calsina.
Molt erròniament s'ha parlat del surrealisme de Calsina, quan Calsina -en tot cas- és un pintor oníric. Sóc de l'opinió -i potser m'equivoco- que, de tots els pintors surrealistes coneguts, tan sols el belga Paul Delvaux és també un pintor oníric. M'explicaré: Magritte pinta subtils efectes òptics, Max Ernst inventa mons impossibles, Chirico s'evadeix cap a la metafísica, Oscar Domínguez transcriu sobre la tela obscurs poemes, Dalí pinta i repinta Leonardo entre llargues ombres de crepuscle... Però només Calsina i Delvaux creen un clima inquietant, un paisatge per als somnis, tot servint-se del realisme més punyent. Diré més: Delvaux pinta eròtics somnis de joventut; Calsina pinta irredempts somnis d'infantesa. En les teles del primer sempre hi ha dones nues; en les del segon sempre hi ha nins indefensos. Els fràgils xiquets de Calsina es perden entre adults massissos (el record de Daumier al fons) i escenaris realitzats amb una saviesa absoluta. Vull dir -i anem a la tècnica de Calsina- que les seves obres tenen la qualitat cromàtica de les teles de museu, aquella pàtina indefïnible que fa eterns els colors, aquell sentit de la composició i dels volums, aquell equilibri de les peces indiscutibles. Un quadre de Calsina sempre s'aguanta dret. Un quadre de Calsina desafia el temps i la mirada.
Però Magritte, Ernst, Chirico, Domínguez, Dalí i Delvaux es quantifiquen en dòlars, mentre que les obres de Calsina es malvenen en pessetes devaluades. Encara més: de molts pintors internacionals, absolutament mediocres, hi ha multitud de publicacions i opuscles; però Calsina (que ha fet 86 anys) no té ni un sol llibre sobre la seva obra. La majoria dels nostres intel·lectuals l'admiren; però falta un estudi, generós i aprofundit, sobre la seva pintura. Preguntareu: com és possible això? Això és possible (i el mateix Calsina ho ha dit) perquè el món de l'art és una màfia d'interessos i de marxants. En poso uns exemples: Gersaint en temps de Watteau, Goupil en temps de Fortuny, Vollard en temps de Picasso. A més, en pintura, hi ha un eix París-Nova York que és l'únic que compta. I no és que Catalunya, en aquest aspecte, sigui tercermundista; és que ni tan sols és al món. Llevat d'aquells que s'han consagrat fora de casa nostra, la resta d'artistes catalans naufraguen en el més pur i oceànic silenci. I els nostres pintors més il·lustres -el dissortat Calsina entre ells- són tan anònims com els autors de la fauna d'Altamira, o dels vitralls de Reims, o dels mosaics de Ravenna, o de les escultures de l'illa de Pasqua.
Ni simplifico ni exagero.