 |
 |
 |
 |
 |
 |
| Biografia | ||
| Entrevistes | ||
| Crítiques | ||
| Llibre | ||
Miquel Alzueta
Avui
14 de març de 1990
Ramon Calsina, la línia recta
Ramon Calsina va néixer amb el segle. Els seus gairebé noranta anys d'avui li donen una amplitud de mires i un sac de records i anècdotes fons i carregat d'una sàvia experiència i una divertida mirada. Fill de treballadors del Poblenou, ha dedicat la vida a la pintura sota un especial lema: "Ni literatura, ni Freud, ni hòsties, només dibuixar i pintar". Avui és encara un home bel·ligerant, de comentaris àcids, d'afirmacions dures i excloents cap a determinats tipus de pintura que en les darreres dècades s'han convertit en els signes de l'art i del temps."Abans, tothom deia Picasso. Jo no, jo mai". Quan parla, se li mouen les mans i els ulls espurnegen amb un punt de nen dolent. El seu estudi vol que li recordi aquells temps de la bohèmia on l'estètica del pintor arribava a formar part de l'obra. Avui encara treballa dia rera dia perquè afirma que la corda s'acaba. Alhora, recorda els anys difícils de la guerra, de la postguerra, de la gana, observant: "Si hagués tingut èxit als quaranta, totes m'hagueren post, però no hi ha res que faci moure més l'home que la necessitat".
La seva obra manté una uniformitat de criteris absoluta. Els seus personatges i paisatges han canviat amb els temps, però es mantenen les tècniques, els punts de vista, els colors, tota la imatgeria interior de Calsina. Entre quadres com Nena de l'ampolla, de 1928, o El piano, de 1980, hi ha només un segon, un petit segon. Els seus cels foscos, els seus interiors quotidians, els seus toreros, les imatges de la por, la mort, el silenci, l'alegria o la solitud són les claus d'un discurs hermètic i invulnerable que Calsina ha volgut convertir en el seu segell d'identitat. Dibuixant, pintor, il·lustrador, ha utilitzat tots els terrenys per transmetre la voluntat interior de dir coses, de cridar sense paraules, de rebel·larse, guanyant adeptes i elogis de gent tan diversa com Joan Oliver, Jaume Pla, Tísner, Perucho, Jardí, Calders, etcètera, en una obra que és tota una vida i que la vol per a tota la vida. Els seus noranta anys i la memòria ferma i clara -"recordo", diu, "com si fos ara, el concurs de globus de 1907 que va donar pas a tants i tants quadres meus, o la Setmana Tràgica, o..." tot en un riu inacabable- el fan mantenir-se al peu del canó pintant un paisatge que potser només queda en el record, dibuixant un món que li pertany però que s'escola entre les mans i pensant que allò que ha defensat aferrissadament contra modes, canvis i aplaudiments encara és vàlid, absolutament vàlid com el primer dia que va començar a pintar. Com deia Pere Quart, l'any en què Calsina en va fer vuitanta: "Estimat Ramon. Ets vell, però sa perquè la pintura és la teva forma de vida. Has estat honest i domines l'ofici. N'has viscut decorosament sense enganyar-te ni enganyar ningú".
Quan deixem el seu estudi, al fons de la seva mirada s'hi veuen escrites unes paraules: "Jo, pintar i prou".