Biografia
Entrevistes
Crítiques

Avel·lí Artís-Gener

"El meu Ramon Calsina"

Pròleg del llibre Ramon Calsina)

Joan Oliver

El Món

26 de novembre de 1982

Ramon Calsina i la pintura “Del nostre temps"

Avui

1983

Manifest

Ramon Calsina: un pintor sempre vigent

Joan Perucho

Avui

17 de març de 1983

"El mirall"

Ramon Calsina

Avel·lí Artís-Gener

Serra d'Or

Febrer 1984

Amb Ramon Calsina

Aquells que somien i ensenyen a somiar

Doctor Scòpius

Avui

22 de maig de 1984

El somni d'en Calsina

Josep M. Espinàs

Avui

7 de juny de 1984

Calsina: acte de justícia

Gerard Vergés

Avui

28 d'abril del 1987

Elogi d'un pintor massa poc conegut

Albert Jané

Cavall Fort

Juny de 1987 (num. 598)

El pintor Ramon Calsina

Josep Maria Cadena

La Vanguardia

Ramon Calsina, o el amor hecho sátira

Miquel Alzueta

Avui

14 de març de 1990

Ramon Calsina, la línia recta

Josep M. Espinàs

Avui

13 de desembre de 1990

Un llibre a temps 

Pilar Rahola

Avui

26 de maig de 1991

Ramon Calsina

Pere Calders

Avui

13 de desembre de 1992

EL DAVANTAL DE PERE CALDERS

Julian Gállego

ABC

1996

RAMÓN CALSINA, EL IRÓNICO Centro Cultural Conde Duque - Madrid

Llibre

(tornar)

Joan Perucho

Avui

17 de març de 1983

"El mirall"

Ramon Calsina

Mesos enrera, des de les pàgines de El Món, Joan Oliver reivindicava la gran figura, ingratament oblidada, de Ramon Calsina. Ara, des d'aquesta secció, una de les primeres coses que m'apresso a fer és unir-me a aquest acte de justícia demanat per la veu del poeta.

Ramon Calsina ha estat un gran silenciós. Ha treballat tenaçment i en silenci, sense propaganda. Des del començ, és evident la seva disconformitat amb moltes coses de la natura humana. Com els grans moralistes del passat, ens ha ofert el repertori dels set pecats capitals i els ha posat en evidència amb sarcasme i un sentit del grotesc molt peculiar. A vegades, la sàtira esdevenia ferotge i sagnant, estructurada per un dibuix implacable i una coloració taciturna i ombrívola, originalíssima. Hi ha hagut sempre un punt de deliri surrealista en la seva obra, un surrealisme personal i que no té res a veure amb el surrealisme oficialment admès: nens de bolquers que transporten llur candidesa volant per les cambres, orelles creixent amb insídia monstruosa, enormes pans emmarcats, com magnífiques obres d'art, a la paret. Sempre, per damunt dels terrats, apareix la Torre de les Aigües i el mar blau que banya el Poble-nou. Heus ací el món humil dels pobres. Un món així, que fustiga, no ha estat mai un món còmode, confortable per als «happy few».

Calsina ha arribat a l’edat dels màxims honors civils; l'edat en què la nostra tradició catalana, inseparable de la de l’antiguitat clàssica, grega i romana, reputava dipositària de la grandesa d’ànima, advertint que la grandesa d'una ànima és nua, lluminosa i viril. Siguem conseqüents amb aquesta tradició senatorial i, en l’hora present de les recuperacions nacionals, donem a Ramon Calsina l’honor civil que es mereix i que tots nosaltres li devem.

Com feia Joan Oliver, jo m'atreviria a demanar als òrgans de la nostra política cultural un homenatge a Ramon Calsina i una gran exposició retrospectiva de la seva obra. Ho demano també a aquestes grans institucions culturals que són, en l’actualitat, les nostres caixes d'estalvi. Una bona exposició retrospectiva de Ramon Calsina seria per a molts -no ho dubto gens- una sorprenent, autèntica revelació.

 

Joan Perucho

(tornar)

 

© Fundació Ramon Calsina, Barcelona 2009.Tots els drets reservats.