 |
 |
 |
 |
 |
 |
| Biografia | ||
| Entrevistes | ||
| Crítiques | ||
| Llibre | ||
Albert Jané
Cavall Fort
Juny de 1987 (núm. 598)
El pintor Ramon Calsina
Devem la portada d'aquest número de Cavall Fort a la col·laboració generosa i excepcional de Ramon Calsina, pintor famós, autor d'una obra pictòrica important i conegut també com a dibuixant i cartellista.
Ramon Calsina va néixer al Poblenou (Barcelona) l'any 1901. Un any més jove que el segle, ja ha passat, doncs, la ratlla dels vuitanta, però continua treballant amb el mateix entusiasme que un jove que comença, o que un artista que es troba en la plenitud de la seva carrera: quan el vam anar a visitar al seu estudi ens va rebre amb el pinzell en una mà i la paleta a l'altra. El seu pare era forner i ell va començar la seva vida laboral com a repartidor de pa. Però un bon dia va decidir que volia ser pintor i així ho va comunicar als seus pares. No sempre els fills dels botiguers i dels comerciants que volen seguir una carrera artística són ben compresos pels de casa seva, especialment pel pare, tal com explica molt bé Santiago Rusiñol a L'auca del senyor Esteve. En el cas de Ramon Calsina sembla que no va ser pas així: els seus pares van aprovar la seva decisió. Però el camí que emprenia no era pas gens fàcil i no ha estat sinó amb uns grans esforços, amb un treball tenaç i constant, vencent tota mena de dificultats, sense desanimar-se mai pels fracassos, que Ramon Calsina ha pogut conèixer l'èxit i el triomf.
Ramon Calsina va entrar, de molt jove, com a aprenent en un vidrier del carrer de les Moles, de la Barcelona vella, molt a prop del seu estudi actual. I, havent arribat a oficial, va exercir la professió durant molts anys. «Jo sóc vidrier d'ofici» ens va dir en la visita que li vam fer. I ens va semblar que ho deia amb un legítim orgull, amb l'amor tradicional del nostre país pels oficis de les mans. Però al costat d'aquesta activitat artesanal, Ramon Calsina va començar a dibuixar i a pintar. Va col·laborar a les revistes satíriques L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia i va fer la seva primera exposició a la cèlebre Sala Parés, del carrer Petritxol de Barcelona, l'any 1930. També va fer algunes estades a l'estranger, per completar la seva formació artística. Però la Guerra Civil, amb totes les seves terribles conseqüències, va constituir una interrupció molt greu en la carrera de Ramon Calsina, que va haver de sofrir .I també les persecucions pròpies de l'època. Però ell no va defallir i va continuar treballant en la seva obra. L'any 1964 va guanyar el prestigiós premi de dibuix Ynglada-Guillot. Ha il·lustrat obres importants, com el Quixot i les narracions d'Edgard Allan Poe, ha publicat sèries de litografies i ha practicat també el cartellisme. Des de fa molts anys exposa habitualment a La Pinacoteca, de Barcelona, i se li han fet diverses exposicions d'homenatge.
L'estil de la pintura de Ramon Calsina és molt personal. Ell no es considera adscrit a cap tendència o escola, però hi ha crítics que el situen dins l'anomenat realisme màgic, perquè en les seves pintures solen aparèixer figures estranyes, singulars, per elles mateixes o per contrast amb l'escena o paisatge. Certes figures ens fan pensar en Bruegel el Vell i això ens va fer preguntar a l'artista si, efectivament, havia experimentat la seva influència. Però ell es va limitar a somriure i a dir: «M'han dit tantes coses, de la meva pintura...». Ens va semblar que l'enteníem: Ramon Calsina és l'artista que sap que les influències són inevitables però que se'n preocupa poc, que només és preocupa de seguir el seu camí, de fer allò que creu que ha de ser la seva obra, al marge de les tendències del moment, sense procurar ni seguir-les ni apartar-se'n, sense amoïnar-se per si hi convergia o en discrepava. Això sí: de realitzar-la amb tot el rigor tècnic, segons els cànons de l'ofici, sense fer trampes ni enganys, qualitats que tothom li reconeix. El poeta Joan Oliver, gran amic de l'artista, així li ho deia: «Has estat honest i domines l'ofici. N'has viscut decorosament sense enganyar-te ni enganyar ningú. Gràcies!»
Albert Jané