 |
 |
 |
 |
 |
 |
| Biografia | ||
| Entrevistes | ||
| Crítiques | ||
| Llibre | ||
Doctor Scòpius
Avui
22 de maig de 1984
El somni d’en Calsina
He anat a visitar l'exposició d'homenatge al pintor Ramon Calsina, que han instal·lat al soterrani del gran castell misteriós que hi ha a la cantonada del passeig de Gràcia amb la ronda de Sant Pere.
He de confessar que mai no havia pogut veure tanta obra d'en Calsina aplegada, i us puc assegurar que la seva gran unitat, presidida per aquell somriure màgic tan singular, m'ha tocat una fibra molt sonora.
En abandonar el castell, amb tota la dansa d'imatges que m'acabava d'introduir al magí l'exposició, estava ja convençut que en Calsina és un dels casos rars d'homes que saben somiar i que ha viscut sempre pel seu somni; un somni únic i infinit sobre el qual ha elaborat els criteris sòlids de la seva vida i de la seva obra. La pintura, per Calsina, és la plasmació d'aquest ideal concurrent entre la vida i el desig.
Per aquesta raó, que acabo tot just d'insinuar, em sembla que podem parlar de pintura literària, en el cas de Calsina, i això ens estalviarà la temptació i l'error de voler-lo mal situar entre els surrealistes, entre alguna forma de realisme, o la contrarietat de no poder-lo penjar a les bambalines dels múltiples expressionismes. Calsina és literari perquè relata el seu somni amb la seva pintura. I, als seus vuitanta-quatre anys, es pot dir que no ha canviat mai sensiblement d'estil, perquè tota la seva obra és una "suite" sobre el mateix gran argument i inacabable.
Potser qui hagi nascut massa per sobre de la Diagonal, qui no hagi conegut l'experiència del desig en el no tenir, qui no hagi après tot en els formularis asèptics de l'esteticisme canònic de l'acadèmia no podrà comprendre l'abast sentimental i artístic d'aquest somni, i no hi sabrà veure cap poesia, de la mateixa manera que preferirà que l'art deixi de viatjar per donar gaudi als ulls i a la sensibilitat de tothom i reclamarà que per contra s'aquieti davant les pupil·les conspícues dels entesos.
En un moment de la meva visita en què vaig poder canviar quatre mots amb l'artista, em va confessar, amb la naturalitat més espontània, que ha comprovat que el creador no crea mai realment, sinó que recrea del pou tumultuós del seu coneixement. Heus aquí un principi per accedir a l'exercici de recordació irònica (sí, enormement irònica i satírica) que conté tot el treball de Calsina. No hi ha cap ingenuïtat banal, en aquesta obra, sinó, ben al contrari, una mena de perspicàcia interpretativa de la memòria, conjuminada per un fort instint natural de la composició: Calsina arreplega de les seves golfes bigarrades tot d'objectes que l'ajuden a compondre, sobre tela, sobre cartró o sobre paper, el somni viscut i el somni desitjat, de la mateixa manera que el narrador o el poeta ordenen la seva consciència en una al·legoria cal·ligràfica.
A qui dubti de la consciència irònica de Calsina li faré present la desmitificació que va fer en la seva sèrie de toreros, que li havia estat encarregada per un marxant holandès que volia un tema ben venedor. És clar que el resultat esperpèntic i sarcàstic que va produir en Calsina no va plaure al majorista holandès, però és que l'artista era incapaç de sublimar-li la "fiesta nacional" perquè els toros li agraden tan poc que es veu que té un cap de torero dissecat penjat en una panòplia al menjador de casa seva, segons m'ha revelat en Tísner.