 |
 |
 |
 |
 |
 |
| Biografia | ||
| Entrevistes | ||
| Crítiques | ||
| Llibre | ||
Josep M. Espinàs
Avui
7 de juny de 1984
Calsina: acte de justícia
Si els designis del Senyor són inescrutables, també ho són -almenys per a mi- els mecanismes pels quals un artista triomfa. O no triomfa. Em refereixo al triomf en vida, perquè jo crec que a la llarga sempre hi ha justícia. Arriba un moment -encara que hagi passat un segle- que un pintor que era bo és considerat efectivament bo.
Però és evident que en la valoració de l'art no tan sols compta la qualitat sinó també les circumstàncies de l'època, la moda, la personalitat humana de l'artista, tota una sèrie de factors que influeixen en la visió que d'un pintor, d'un escultor, d'un arquitecte, de qualsevol artista plàstic tenen els seus contemporanis.
No es pot dir que Ramon Calsina hagi estat un pintor "maleït". Ha obtingut premis i pràcticament cada any ha fet una exposició durant més de mig segle. Ha estat present, doncs, en el nostre panorama artístic. Però alguna cosa ha passat perquè només els crítics més exigents, precisament, s'adonessin de la seva importància i perquè el seu nom no s'afegís als de la fama més publicitàriament reconeguda.
No conec personalment aquest pintor que, a vuitanta-tres anys, veu com se li ha organitzat a la sala de Caixa de Barcelona una exposició d'homenatge que és, en la meva modesta opinió, un dels més grans i més sorprenents esdeveniments culturals de l'any. És que el temperament de Calsina no l'ha dut a "promocionar-se"? Possiblement. És que el caràcter de la seva pintura inquietava la gent de criteris més fixats? No m'estranyaria. Enric Jardí insinua que "la mescla de realisme amb fantasia també li ha restat clientela per als seus quadres. El mateix artista ha reconegut que "molts possibles compradors, just en el moment de decidir-se, s'han fet enrera desconcertats per la combinació de components d'una obra que, en el fons, no entenien". I és possible que, a més, no hagi tingut aquella dosi suficient del que en diem "sort". Jardí explica el cas d'aquell visitant d'una de les seves exposicions a Madrid que comparegué a la sala poc abans de la clausura disposat a adquirir una de les teles per les quals havia manifestat el seu entusiasme, i que en el moment de "fer el gest" comprovà, esverat, que pel camí li havien robat la cartera...
Deixem-ho. El que compta, ara, és que encara que sigui una mica tard hem pogut dir a Calsina el mateix que ja ens deien fa temps les seves obres: que és un dels pintors catalans més importants d'aquest segle. Quin ofïci, quina ironia, quin humanisme poètic disfressat pel grotesc hi ha en les seves pintures i els seus dibuixos! Que n'és, de "modern", aquest Calsina de sempre, tants anys fidel a ell mateix!
Potser calia desenlluernar-se dels "ismes" successius per descobrir l'original i permanent solidesa de Calsina. Celebrem que un tel destorbador ens hagi caigut dels ulls.