Ramon Calsina i Baró neix el 26 de febrer de 1901 al barri obrer del Poblenou de Barcelona, en un temps d’agitació social i de canvis que marcarà profundament la seva sensibilitat i el seu personal arrelament al país.
Treballa al forn dels pares, estudia dibuix a l’Academia Baixas i després a Llotja. Entra a treballar d’aprenent de dibuixant a la Casa Espinagosa de vidres, i hi arriba a ser mestre vidrier fins que ho deixa l’any 1926 per dedicar-se només a pintar.
Anem entrant en fets rellevants del seu itinerari vital i artístic; els records d’infantesa s’entrellacen amb els dels companys de qui parlem. Un d’ells, Xavier Benguerel, era nascut al mateix barri i l’amistat ve de petits. De més grans coincidien en els cercles culturals del barri.
En la primera vitrina es mostren records infantils i d’escola. Un esment al seu treball de dibuixant i vidrier, primeres aportacions a revistes, fotografia de l’estada a Granada, amb una beca de la Fundació R. Amigó Cuyàs el 1929, i detalls de la llarga estada a París amb la segona beca, el 1930. Esbossos de cartells i articles dels diaris i crítiques d’aquell temps.
A partir de l’exposició de 1933 a la Sala Parés, Calsina conegué Joan Oliver. Durant la Guerra Civil, tots tres, Oliver, Benguerel i Calsina tenien com a punt de trobada l’Agrupació d’Escriptors catalans. Calsina, l’any 1938, féu el cartell de l’estrena de l’obra teatral La fam de Joan Oliver, i el cartell, els esbossos dels decorats i figurins de l’obra El casament de la Xela de Xavier Benguerel. L’exili portà els dos amics, Benguerel i Joan Oliver, a Xile, i Calsina s’arriscà a tornar des de França (on havia anat per exiliar-se). A la tornada de l’exili es retrobaren.
El poeta Gimeno Navarro és un altre company de joventut. Es coneixien del barri, per l’afició al futbol, perquè tots dos pintaven i tenien unes mateixes inquietuds socials.
Calsina s’havia fet un nom com a pintor abans de la Guerra Civil, i era professor a Llotja, en unes classes nocturnes. Allí té com alumnes a Avel·lí Artís Gener i Pere Calders. Després de la guerra s’exiliaren i es retrobaren ja grans, però l’antiga admiració pel professor es tornà en complicitat i una demostrada amistat.
L’any 1937, en plena Guerra Civil, s’organitzà a Barcelona la donació d’obres d’art per fer una subhasta a Mèxic, a fi de recollir diners per a les víctimes del feixisme; 121 artistes hi col·laboraren. El vaixell que les portava fou interceptat per la marina dels insurrectes, i les obres foren confiscades i portades a Burgos. Foren retornades a la Generalitat el 1979. Calsina hi aportà quatre obres, una de les quals és el Nu que s’exhibeix en aquest àmbit.
El desenllaç de la Guerra Civil destruí tot el ric teixit intel·lectual de Catalunya. Calsina marxà, com la majoria, el 1939, però decidí tornar de seguida i optar per un “exili interior”. Segueix treballant silentment i exposant a Barcelona, amb algunes crítiques adverses totalment de caire polític. A poc a poc es va teixint una xarxa de resistència, que facilita l’aparició d’oportunitats de col·laborar per aixecar la cultura. Un exemple és la col·lecció “Els gravadors de la Rosa Vera”, dirigida per Jaume Pla el 1954, en la qual Calsina participà formant equip amb Salvador Espriu.
L’any 1957 tres amics del pintor, Josep Pedreira, Francesc Espriu i Jordi Parcerisas, convertiren l’exposició d’aquell any a la Syra en un gran homenatge al pintor Calsina amb l’adhesió de molts intel·lectuals. Organitzaren una subscripció, compraren el quadre Interior d’estudi a l’artista i el lliuraren al MNAC, que en aquell temps es deia MAM. El quadre forma part d’aquesta exposició, cedit pel MNAC.
En les vitrines següents hi trobem cartes, poemes, curiositats, que són una petita mostra de la relació viva, d’amistat, que s’establí entre Ramon Calsina i molts homes i dones,i, tot i que hi apareixen uns noms, no voldríem que l’absència d’altres fos entès com un oblit, sinó que no tenim ni material ni espai per exposar-ho. Vol ser un tast per recordar les vivències d’una època i destil·lar-ne l’esperit. Volem posar èmfasi, sobretot, en un llarg període en què molts, tossudament i amb molta generositat, mantenien viva, mig d’amagat, la nostra llengua i tots uns valors del nostre poble. Tota aquesta empenta ajudà a un nou ressorgir, pel qual hem de seguir treballant.
El 1964 rebé el premi Ynglada-Guillot de dibuix.
Exposem també dibuixos que realitzà Ramon Calsina l’any 1974 per il·lustrar el llibre Bigotten del seu amic Ramon Berni i Maymó, i una mostra dels que va fer per a La trinxera inexpugnable de Ramon Bou, amic del Poblenou, el 1991.
L’any 1984 Pere Calders va escriure un text que fou signat per 16 personalitats artístiques, principalment escriptors, per demanar una exposició antològica de Calsina. Aquest manifest es publicà al diari Avui i fou decisiu, acompanyat de la intervenció entusiasta i com sempre generosa d’Avel·lí Artís Gener, Tísner, perquè la Generalitat i la Caixa de Barcelona organitzessin una gran exposició antològica, que es realitzà en una sala d’aquesta entitat el mateix any.
Tísner deia: “El que en Pere Calders és en literatura, en Ramon Calsina ho és en pintura”. L’ humor esmolat dels dos i la seva desbordant imaginació tenen molts punts de trobada.
Calsina fou molt constant i prolífic. La seva dèria era treballar cada dia al seu estudi. Feia gairebé cada any una exposició, des que començà l’any 1930. Des de 1958, gairebé totes a la sala La Pinacoteca. Tot i tenir un públic incondicional, però, no feia soroll, i es mantingué allunyat de les modes que s’anaven succeint. Pintava i prou, amb una absoluta llibertat, que sempre volgué salvaguardar.
L’any 1990 sortí a la llum el llibre Calsina, amb pròleg de Tísner, escrit per Enric Jardí i Ramon Calsina fill. Es portà a terme pel desig de l’artista de tenir un llibre amb la seva obra. Ell mateix el finançà i la família s’encarregà de fer-lo. Com sempre, amb l’ajut inestimable d’amics col·laboradors.
El mateix any és guardonat per la Generalitat amb la Creu de Sant Jordi. Entre els que demanaren el guardó hi havia Enric Jardí.
Seguí treballant, i l’última exposició fou uns mesos abans de la seva mort. Morí el 26 de novembre de 1992.