 |
 |
 |
 |
 |
 |
RAMON CALSINA
El goig de crear amb honradesa
per Zeneida Sardà
Un ventot arrauxat i fred esbandia les fumeroles dels cotxes que s'atapeïen a glopades davant el semàfor del carrer Comtal. Francesc Espriu, l'amic pintor, arribà puntual. Al capdavall de Ia Via Laietana, la fràgil silueta de les grues del port es diluïa lentament en les grisors de la tarda. Havíem quedat d'anar a veure Ramon Calsina al capvespre, per no interrompre-li la feina: «Mentre té llum, pinta», m'havia explicat Espriu.
Em preguntava amb una certa recança com ens rebria aquell pintor de vuitanta anys que, segons alguns dels seus amics, és retret i tímid i no li agrada, ni poc ni gaire, la vida de cara enfora. Abans d'anar-lo a veure havia parlat amb coneguts i amics seus, i vaig recórrer galeries on ell havia exposat: un vel de misteri difuminava la seva persona. Tothom coincidia que era un gran pintor, però em resultava difícil documentar-me’n. Vaig cercar crítiques, ressenyes que m'orientessin. A la col.lecció ”Maestros actuales de la pintura y la escultura catalanas”, de la Gran Enciclopedia Vasca, que recull més de setanta artistes, no hi ha cap volum dedicat a Calsina. Tampoc no n'he trobat referències en l'obra crítica d'Alexandre Cirici, L’art català contemporani.
Curiosament, però, els curts articles que parlen de Calsina sempre l'elogien. Feliu Elias deia que es tracta d'un “pintor fantasista dels més originals, molt més que els surrealistes». Parlava de l'”humorisme que colpeix fortament l'espectador per raó de la força de dicció que un gran coneixement del dibuix atorga a Calsina». Elias, el crític "Joan Sacs", que considerava el do de composició un dels elements principals del gran art pictòric, reconeix en l'obra de Calsina que "a la traça de dibuixant cal afegir la de pintor i sobretot la de compositor». Joan Oliver deia: "En Ramon Calsina és un artista complet. Cal dir-ho una altra vegada, cent vegades més, fins que ho sàpiga tothom. Domina l'ofici i té sensibilitat, imaginació i una visió molt personal del món i dels homes." També Tísner, en un article a l'«Avui» el juliol passat, coincidia a elogiar Calsina com un dels més grans pintors actuals.
Per què, doncs, aquest silenci al seu entorn?
Sempre he pensat que l’artista és un solitari amb desig d'intimitat. EI pianista Glenn Gould deia que el públic bloqueja i corromp. Flaubert es reia d'ell mateix dient que era un "ós solitari". Però, en un curiós procés de contradicció, l'artista sent el desig, conscient o inconscient, de transmetre les emocions estètiques que experimenta, i té la necessitat d'exterioritzar els sentiments més íntims que brollen d'aquestes emocions. La comunicació s'estableix entre el creador i el públic quan, seduïts per l'obra d'art, ens endinsem pels camins intricats que menen a l'artista: cercar l'ardor apassionat que ha esculpit la pedra, retrobar el desig imperiós d'harmonia que ha fet vibrar l'acord, percebre la sensibilitat primària en el gruix de la pinzellada, descobrir el patetisme de l'existència entre els mots del poeta...: conèixer l’home per entendre l'obra d'art.
En el cas de Ramon Calsina, l'home m'atreia tant o més que l'obra precisament per la contradicció davant la qual em trobava: setanta anys d'una gran pintura silenciosa (o silenciada?). Ara podria llegir més enllà del color i de la llum, descobrir l'esperit de l'obra d'art escarbotant en la intimitat del creador.
Va obrir-nos la porta un home alt, de cabells blancs i esguard suau. En l'estret taller, l’ordre sobtava.
-Abans, aixó eren unes oficines. Jo m’hi vaig fer obrir aquesta claraboia i així tinc bona llum.
Sota la claraboia, una tela molt gran i, arran del cavallet, una petita estufa elèctrica encesa. En el fons difús del quadre hi ha esbossat un nu d'esquena, de mesures naturals.
-El preparo per a l’exposició. És clar, hi ha d’haver material nou... Mira, aixó també és nou.- Ens ensenya un parell més de teles, totes a mig fer. Hi treballa amb entusiasme-. D’idees, en tinc moltes, moltes!
El taller és farcit de quadres de tons càlids. Adossat a la paret, un piano negre i, al damunt, una fotografia dels néts i unes gerres turquesa atapeïdes de pinzells de gruixos diferents, nets, impecables.
Espriu i Calsina s'embarquen en una xerrameca tècnica de colorits, de formes, de pinzellades. Parlen del material, dels dissolvents, dels olis, dels acrílics...; parlen de l'ofici. Inquiet, estudiós, àvid de nous coneixements, Calsina sap que l'ofici de pintar necessita anys d'aprenentatge, teòric i pràctic:
-Mai no s’acaba, i aixó és bonic. M’agrada quan descobreixo una nova tècnica.
Mentre enraonen, mirem les teles. A més de les que hi ha penjades a Ia paret, en té un munt curosament classificades per ordre de grandària sobre prestatges metàl.lics. Em sorprèn tant d'ordre. Al seu estudi no hi ha l'enfarfoll ni el folklore bohemi que envolta gairebé sempre els pintors. No, Calsina no és cap bohemi. És un artesà, un home metòdic, un gran treballador constant i pulcre:
-Jo, cap allà les deu, vinc aquí i em poso a pintar fins a l’hora de dinar. Llavors me’n vaig a casa. Després, a la tarda, torno i pinto fins que és fosc.
Ja fa força estona que hem entrat i continuem drets al mig del taller. Ramon Calsina no sembla adonar-se'n. Continua ensenyant-nos la seva obra. Camina ràpid, a passes curtes, d'una banda a l'altra de l'estudi, traginant cartons, alçant els quadres perquè no brillin a la llum dels neons que il·luminen la cambra amb una claror difusa i esllanguida. Després ens ensenya els dibuixos. També estan meticulosament ordenats en unes grans carpetes que guarda dins l'armari de fusta blanca, perquè no s'empolseguin. S'inicia una nombrosa i sorprenent desfilada d'imatges: records d'infantesa, dones que s'escarrassen, criatures de bolquers, el vailet que tragina el cove del pa pel Poblenou i, gairebé sempre, “per composar”, tal com ho diu Calsina, un globus aerostàtic que s'enlaira o la torre de les aigües.
-Abans es veia de tot arreu, ara el ciment l’ha tapada.
Objectes encara vius en el record apareixen també en els dibuixos, engrandits, a primer pla: la llanterna màgica –“encara la guardo...”, una gran barra de pa –“a casa erem forners”, la baldufa –“un dia, tornant de repartir el pa, anava jugant amb la baldufa i... zass... se m’escapa i vaig trencar un fanal!”-, la sopera – “a casa ens hem alimentat d’escudella!”-... Ramon Calsina ha sentit la necessitat de plasmar el món que envoltà la seva infantesa, el món menestral:
-L’adolescència m’ha marcat molt. A casa erem forners. La feina ho absorbia tot. Erem esclaus de la botiga. Ens llevàvem molt de matí. Vivíem lligats... Recordo quan anavem a casa del padrí, a Vacarisses, per la matança del porc. Era una alliberació. M’emocionava quan veia pins... Era gairebé morbós, de tan bé com m’ho passava.
Al costat dels records d'infantesa, ens ensenya composicions que representen escenes de la vida quotidiana. Interiors de caire clàssic, no luxós. Generalment reprodueix ambients senzills. Calsina els descriu amb dibuixos suggeridors, d'un gran realisme, patètic en alguns casos. Davant El tracoma, explica:
-És la misèria humana. Aquesta pobra dona no hi veu i l’entabanen: les sumes estan falsejades.
Sempre, però, hi ha la pinzellada de fantasia ingènua que caracteritza el seu estil, Als dots d'observador clarivident suma un temperament irònic, l'humor fi, el sentit crític, i aleshores apareixen anècdotes sarcàstiques, escenes grotesques, caricatures: el caragirat, el mal catedràtic, el mal crític... Comenta les pintures i els dibuixos amb gran humorisme, i al capdevall, rient-se d’ell mateix exclama: “Filosofia barata!” Ha desplegat unes cadires de lona que semblen noves –“Les va comprar la dona, per quan ve algú”-; tret del piano i d'un senzill sofà granatenc, el mobiliari de l'estudi es redueix a una taula de jardí i quatre cadires desaparellades. Seiem al voltant d'un tamboret damunt del qual Calsina deixa uns gots: «Pendreu una cervesa?» Un corrent de simpatia sembla haver-se establert. La conversa s'encarrila, assaonada amb Ia fina ironia del pintor.
-Vau néixer al Poblenou, l'any 1901. Quan se us va despertar la vocació per la pintura?
-Mira, aixó del dibuix és com una berruga. De molt menut ja m’agradava dibuixar amb guixos.
-A dotze anys ja anàveu a l'Acadèmia Baixas, oi?
-Vaig començar amb en Baixas, que era un gran pedagog, perquè encara no tenia catorze anys, l’edat per entrar a Llotja. Hi vaig anar més tard, primer amb en Labarta i deprés amb en Mestres.
I treballàveu a la botiga?
-Si, jo anava a repartir el pa, a cercar el parroquià. El client era sagrat!
-Com va ser que us poséssiu a treballar de vidrier?
-A l’Acadèmia Baixas venia l’Espinagosa, d’una casa de vidres, i va dir que necessitaven un aprenent. En Baixas em va animar i m’hi vaig presentar. Escombrava, anava a buscar aigua, i aprenia l’ofici de vidrier: vidres gravats i vidres d’església. Vaig fer de vidrier fins poc abans de la guerra.
-I el dibuix? Continuàveu estudiant?
-Si, anava a l’Escola de Belles Arts amb un mestre valencià, en Borràs. Hi havia l’Amat, en Santasusagna... Aleshores va venir allò de la beca Amigó Cuyàs i vaig voltar una mica per Espanya.
-Quan vau sortir per primer cop a la superfície?
-Em sembla que va ser l’any 30, a la Sala Parés. Era una exposició de cartells i pintures. No ocupava tota la sala; hi havia d'altres expositors. L’Apa deia que me’ls traurien dels dits, els cartells. No en vaig vendre ni un!
Calsina somriu recordant aquell primer contacte amb el públic. Poc després obtingué una borsa que li va permetre d'ampliar estudis a París, on participà en dues exposicions col·lectives.
-EI mateix any vau exposar a París, al saló dels Surindépendants, i l'any següent al saló dels Humoristes. Com us van acollir els francesos?
-Home, els companys que eren amb mi em van felicitar, perquè els diaris en van parlar una mica. Quatre cosetes, allò de “L’espagnol Calsina”...
.
-Per què no us vau quedar a París?
-M'enyorava. Jo sóc un home molt de la terra. A fora em sentia desemparat. Si m'hi hagués quedat, com que sóc treballador, no per cap altra cosa, em sembla que no m'hauria anat malament. Però vaig tornar. A Barcelona vam posar un taller amb en Farré i, apa, a esperar el parroquià que no venia mai, i així fins ara...
-Però tanmateix exposàveu, al Saló de Barcelona, a la Sala Parés... També vau ser professor de colorit a l'Escola.
-Sí, a Llotja els alumnes van proposar al claustre de professors que es fes una classe de pintura de 7 a 9, per als obrers, per als qui treballaven i no podien anar-hi al matí. Van proposar una terna de professors, un dels quals era jo. En Mestres em va dir: «Home, agafa-ho, agafa-ho.» Es clar, com que era una classe nova, no hi havia pressupost i no cobrava res. Però mira, ho vaig agafar. Va durar cinc anys, fins al 36, i no vaig cobrar mai.
-Com va afectar-vos la guerra, des del punt de vista de la professió?
-Quan va venir l'espantada, vaig marxar a França, a Argelers. Vaig ser dels primers. No hi havia res, ni barraques. Misèria i companyia! Vaig estar-hi sis dies. Sempre sol. M'enyorava. Volia tornar. Vaig pensar: «Què pot passar? Que t'afusellin?» És clar, jo tenia esperances de sortir-me'n! Em vaig enrolar amb els que tornaven a Espanya: «Los que no tengan las manos manchadas de sangre...», era la propaganda d'en Franco. I mira, primer cap a Pau, de Pau cap a Irun i d'allà cap a Vitòria, en un camp de concentració. Hi vaig estar un mes i mig. Evito els detalls, perquè n’hi hauria per escriure un llibre! Llavors va haver-hi allò dels avals, i cap a Barcelona. A casa van omplir-me d'escudella i vaig seure en una cadira!
-Com vau reprendre la vida professional?
-Doncs mira, l'any 39 va haver-hi allò de la «reorganización». A Llotja encara és l'hora que m'han d'avisar. Al Cercle va passar el mateix. Em van cridar i em van dir que me n'havia de donar de baixa: un soci m'havia denunciat com a roig. És clar, aleshores allò era molt greu, perquè quedaves marcat. Jo estava molt empipat i vaig anar a protestar. Però el de la secretaria, un empleat que anava de bona fe, veient que m’exaltava em va dir: “Si em vol creure a mi, ara manen els coronels, no s’hi enfadi, deixi-ho córrer.» Al cap de poc vaig instal·lar-me al taller del carrer Comtal. Després, és clar, també hi havia la crítica que feia mal. L'any 42, amb motiu de l'exposició que vaig fer a la Syra, en Calístenes (Luis Monreal y Tejada), que era el Director del Patrimonio artístico de Levante, va escriure un article al diari «Solidaridad Nacional» que encara guardo: «Si en mi mano estuviera, prohibiría a Calsina el uso de los pinceles. Y conste que reconozco en él unas excepcionales condiciones de dibujante más que de pintor. Pero soy de los que piensan que el tema no es indiferente en la obra artística. La visión de la vida que tiene Calsina es estéticamente anarquista. Ninguna forma bella le merece respeto, Sus dibujos, sobre todo, parecen ofrecer una moraleja repleta de amarga ironía tan violenta, que a veces resulta ofensiva. No se pueden pintar esas cosas, aunque se posea una técnica personal hábil.»
Ramon Calsina parla amb energia. De tant en tant intercala anècdotes divertides que comenta amb humor. La conversa és amena i relaxada.
-Durant els primers anys de la post-guerra anàveu a les tertúlies del doctor Cervera. Quins amics hi trobàveu?
-El doctor Cervera era un gran amic i un admirador. Tenia alguns quadres meus. Era un home charmant i erudit. Havia viatjat molt. Els diumenges a la tarda ens reuníem tota una colla a casa seva, al carrer de Madrazo. Jo hi anava amb la dona i hi portàvem el nen en un gran carretó que semblava un tanc. Allà ens trobàvem amb en Santamaria, en Pous i Pagès, en Ferran Soldevila, en Canyameres... A mitja tertúlia venia la dona d'en Cervera, una dona molt maca, i ens portava unes barretes llargues, una miqueta de vi, fèiem la suca-mulla, i vinga parlar mal d'en Franco.
-Quins altres escriptors coneixíeu?
--No en coneixia gaires, d'escriptors. Només en Benguerel, que també era del Poblenou, i en Sànchez-Juan. El que passa és que durant la guerra anava a I'Agrupació d'Escriptors Catalans. Allà hi havia molta efervescència. Unes ganes de fer coses! Aleshores vaig conèixer en Pous i Pagès. Era el president. En Trabal hi feia de secretari. També havia conegut en Ruyra i el pontífex de les lletres, Carles Riba.
-Tornant una mica als temes de la vostra pintura, en què hi ha un gran component de fantasia: heu llegit gaires llibres de cavalleries, contes d'imaginació?
-Mira, de petit, no sé per quins set sous, m'arribaven a les mans tots aquells llibres que no havia de llegir, Zarathustra, la Madame Bovary... De gran, en Tusquelles em va deixar El roig i el negre, el Pickwick, que em va impressionar molt. Va inspirar-me una colla de dibuixos. Després he il·lustrat el Quixot, els contes d'Allan Poe....
-L'any 57 vau fer una exposició antològica: Trenta anys de pintura. Qui la va organitzar?
-Van ser uns quants amics. Sempre he tingut sort, en això. Sempre hi ha hagut gent que m'ha abonat, en tots moments. Jo, quan aquí a l'estudi ve un amic i em diu: «Noi, que és bo, aixòl», ja en tinc prou. Això m'omple. L'exposició, la van organitzar entre molts. Hi havia en Pedreira, en Parcerises, l’Espriu... Hi participaven entitats com el Reial Cercle Artístic, el Cercle MaiIlol, el Club dels Novel·listes, el Cercle Artístic de Sant Lluc, i molts altres.
Ramon Calsina ha pintat tots aquests anys amb constància, sense que decaiguessin ni el seu entusiasme ni el seu neguit de superació. Sembla haver-se tancat en la seva pròpia força. Ha volgut fixar les imatges internes en lloc de cercar admiradors. En la seva pintura no hi ha cap desig implícit d'agradar o simplement d'interessar. Com deia Joan Oliver, «l'estil rotund, el gust per la sàtira que sovint no s'atura davant la cosa truculenta o teratològica, poden ser discutits o poc agraïts en nom de sensibilitats més suaus, espantadisses, però ningú no negarà l’evidència: una obra madura, intensa, sàvia, original».
-Creieu que es pot parlar d'un estil Calsina»?
-Home, no és que tingui cap mèrit. És una manera de fer. Com tenim una manera de caminar, cada pintor té una manera de pintar. Jo sempre he tingut tendència a exagerar una mica les formes, un cert sentit de la caricatura. AI principi pintava amb una tendència a fer ho gegantí: una gran sopera a primer pla, una gran xocolatera, una gran barra de pa al centre de la tela...
-Quina importància doneu a la composició?
-La composició és fonamental. Jo veig quadres de pintors destacats i són coixos de composició; hi veig una falla. Treus una figura i quedaria igual. I no pot ser. Al quadre de les llances, aquelles llances hi són per alguna cosa, no hi són perquè sí. Amb l'horitzó passa el mateix. No es pot fer al mig: fa lleig. L'horitzó ha de ser sempre tres a un: o molt amunt o molt avall. És una qüestió d'òptica. Al mig fa lleig. És igual que amb el color: verd i vermell no poden ser-hi en la mateixa proporció. Ha d'haver-hi molt de verd o molt de vermell.
-Élie Faure deia que ni la línia, ni el volum, ni el color no existeixen per ells mateixos. Segons ell, tots els mitjans creats per a simbolitzar la forma estan en funció de “l’esperit”, de la força interna del creador, i de la idea que vol materialitzar l'artista amb la seva obra. Quin és l'esperit de la vostra obra, la intencionalitat?
-Jo sempre he tingut una certa tendència a la tragèdia. Tens ganes de fer un crit, “d’epater le bourgeois”, si no amb la pintura, almenys amb l'argument: una parada d'encants amb una família a la qual han tirat els mobles al carrer, un criatura que neix amb barba i bigoti... És clar, és una mica agafat pels cabells...
-Quins són els pintors que més admireu?
-N'hi ha tants!... Velázquez, com a complet. Ja sé que està molt vist, però què vols fer-hi, per mi és dels millors. Fins i tot Duran, aquell pintor pompier francès, té un quadre d'una dona traient-se el guant, extraordinari. També Rembrandt i Goya, si l'agafes globalment. Vermeer també m'agrada molt: té quadres que són Velázquez!
-Un quadre que us hauria agradat pintar?
-El retrat d'Innocenci X de Velázquez. M'impressiona la tècnica, i la gran personalitat del retratat i del qui el va pintar. Està molt per sobre de retrats de Rafael.
-Què opineu dels pintors del Noucentisme?
-Van patir una mica de la literatura, d'orenetes, del mediterranisme. Això, per mi, fa una mica de nosa. Nonell és inacabat. Tot allò de les gitanes està molt bé, però... jo no he vist cap mà de Nonell! Això sí, hi veig un gran temperament, sobretot si ho compares amb Brull, que és l’antítesi. Brull, com Romà Ribera, té coses d'ofici davant les quals em trec el barret; d'ofici!, però no arribaven a més. Ara, eren honrats!
-Existeix una gran comercialització d'obres abstractes, de taques de contingut hermètic, tret de l'efecte decoratiu. La vostra obra és suggerent, entenedora, susceptible d'establir una comunicació amb el públic i, en canvi, ha estat curiosament marginada, silenciada. Com us expliqueu aquesta aparent contradicció? Creieu en les multinacionals de la pintura?
-I tant! Això ho veu tothom. És una màfia. El dia que Ies multinacionals diguin: «Prou, ara farem pintura de fotografia», s'hauran acabat les taques. Hi ha una propaganda fantàstica darrera Ia pintura actual, i molts calés! L'art ha degenerat, perquè ha degenerat tot. S'han anat esquinçant tots els valors. No hi ha cohesió. La gent va per Ies exposicions i no els agraden, però callen! No ho dic jo, ho diu tothom; tothom hi està d'acord. Quan hi ha una cosa bona, la gent prou que se n'adona. Mira, ara, quan va haver-hi l'exposició de Ramon Casas, hi havia cua! Durant la guerra ens reuníem tota una colla a la Cúpula del Coliseum. Jo era l'únic que trobava pèls a l'obra de Picasso. No en el sentit de voler-ho rebentar del tot, però sí que deia: «Ep, potser que afluixem!» Tots em miraven volent dir: «Desgraciat! Desgraciat!» És clar, jo no era ningú, ja ho sé, però feia la meva. Tots, tots els altres coincidien. Vivien d'interessos creats, de la tertúlia... Tothom espera ser també algun dia dins el cenacle!
En fi, com que la pintura no vol gaire d'enraonar, qui vulgui jutgar, que jutgi. Entra pels ulls, la pintura. Tant explicar que si això, que si allò, que si la història ha aportat... Però el fet és que queda, la pintura. I és vergonyós, ja ho pots posar així mateix: ver-go-nyós, quan veus els diaris fent coixí a uns gargots!, tirant-hi encens! Alguns crítics es queixen que no troben coixí en el públic, que l'art modern no troba coixí! És clar, perquè la gent, encara que callin, veuen que no els diu res tot això, una pinzellada groga, una ratlla... Ara tot passa de moda. Si del cubisme tot just fa quaranta o cinquanta anys i ja ha passat de moda! Una persona que fes cubisme faria riure ara. En canvi, el retrat d'Innocenci X no passa de moda. En un art que rep aquestes bufetades, no hi creguis! És fals! No hi ha res! Abans la gent no s'hi posava sense saber dibuixar una mà. Ara no cal dibuixar: agafes un iogurt i l'estampes damunt una tela! Per això té tants adeptes. Després vindrà el drama. Passarà de moda, i no sabran fer res més que això. No hi ha contingut. És buit. En síntesi, la gent no creu en Déu, ja.
-Hi creieu vós, en Déu?
-És clar! Si no, la vida no valdria la pena d'ésser viscuda. Fóra una estafa. Ens manca una creença: el sermó de la muntanya. Els joves, si a quaranta anys no han triomfat, ja es consideren fracassats. Què carai! Si ets un autèntic artista, si gaudeixes creant, la vida és eterna. No hi ha més paga que aquesta. Si es ven, bé, i si no, també, què hi farem. El goig de crear amb honradesa! Ara no, ara només es pensa: “A veure si es porta aixó? A veure si dóna? Quant? Quant?» Estem en un món mercantilitzat!
-Preteneu aportar quecolm amb la vostra pintura, transmetre cap missatge?
-No, jo no vull fer de moralista!
-Penseu en la reacció que produirà la vostra pintura, en els suggeriments que pot despertar en el públic?
-No. En algun temps he pensat que no era vendible: «Això no t'ho compraran, això no es ven”. Però una cosa no té res a veure amb l'altra: no té res a veure vendre amb pintar. És el que Beethoven deia a Wagner quan aquest li comentava que la composició no dóna: «Fes transcripcions de polques i masurques!” Que és trist? Què vols fer-hi. La vida és tràgica, com deia Unamuno.
S'ha anat fent tard i ens hem d'acomiadar. Em sap greu haver de deixar la conversa en el punt més dolç. Però marxo amb la satisfacció d'haver-me pogut apropar una mica a l’artista, a l'home, a Ramon Calsina, un solitari que no s'ha deixat corrompre i alhora un solitari amb el desig punyent de transmetre’ns la seva gran força d'entusiasme, la seva imaginació lliure i desbordant, la seva recerca constant i apassionada de l'ideal estètic.
Atent a la riquesa de motius inesgotable que ens ofereix el món, Calsina no ha necessitat invocar cap pretext per no renunciar a la imatge. Contràriament a tants pintors que es vanaglorien d'apuntar sempre més enllà dels seus predecessors, donant-se per ideal, no innovacions fecundes, sinó la innovació «per se», Ramon Calsina ha sabut reconstituir laboriosament un saber clàssic. Com diu Claude Lévi-Strauss: «En la crítica situació de l'art contemporani, només recuperant aquest saber, la pintura podrà novament pretendre la dignitat d'un ofici”.
Zeneida Sardà
.