 |
 |
 |
 |
 |
 |
|
LA FAMÍLIA CALSINA I MENORCA
La professió del pare, artista pintor, com deia el seu carnet d’identitat i algunes característiques especials feien que la família Calsina fos diferent del comú.
Tot i la incertesa peculiar i constant de l’economia familiar, sumada als problemes generals de l’època de la postguerra, a casa havíem fet assíduament unes llargues vacances. Mentre erem petits els tres germans, els pares organitzaven llargues estades a diversos punts geogràfics on ens hi desplaçàvem carregats amb les teles, les pintures i el cavallet del pare que el mantenien intensament ocupat, com sempre i a tot arreu, pintant una tela darrera l’altre.
Així anàrem, quan era molt petit i l’Elisa era a la panxa de la mare, a Santa Eulàlia de Ronsana vivint de rellogats a can Brunomestre, la casa on havia nascut l’avia Dolors, mare del pare. Després a Montán, el poble de la mare, al Maestrat, a Castelló de la Plana. També a Cirat, un poble a quatre hores a peu de Montán, a la vorera del riu Millars. Més endavant dos estius a Mas Corts, a la Conreria. En tots aquests llocs les temporades d’estiu duraven de dos a tres mesos perquè els fills eren petits i es podia fer de més i de menys amb l’escola.
La darrera vegada que férem unes llargues vacances tota la família al complet fou l’any 1957 a Fornells, Menorca. Més tard s’anà al poble de la mare, però només amb l’Albert, el fill petit perquè els grans ja treballàvem.
El pare tenia uns amics, el matrimoni Pàmies que no tenien fills, ell era advocat i ella havia estat una de les alumnes de Calsina. Eren uns dels clients que compraven quadres a les exposicions i hi havia una molt bona relació. Un dia li digueren entusiasmats que havien comprat un molí vell a Fornells i estaven tant encantats amb Menorca i amb aquell poble de pescadors en particular que el invitaven a viatjar amb ells a l’illa perquè estaven convençuts que era un magnífic lloc per pintar. Li pagaren el viatge i, efectivament li va agradar molt, tant que aprofitant un moment de relativa bonança econòmica després de la reeixida exposició homenatge a la Syra d’enguany, els pares decidiren anar-hi tota la família, pare i mare i els tres fills, l’Albert, de quatre anys, l’Elisa que complí els deu allí i el Ramon amb onze.
El dia 31 de maig de 1957 al vespre agafarem el vaixell cap a Maó amb un bagul, paquets, maletes i les teles, pintures i el cavallet de campanya i començà una de les mes felices etapes de la nostra vida familiar. També fou el començament d’una intensa relació sentimental de la família Calsina amb aquest món petit, especial i entranyable que és Menorca.
Desembarcarem a primera hora després de contemplar astorats el recorregut per tot el port natural de Maó, i com que el cotxe de línia que ens havia de portar a Fornells no sortia fins al migdia, anàrem a fer unes visites a coneguts del pare. Per no anar carregats amb l’equipatge per la ciutat deixarem tots els embalums en una pila al centre d’una plaça. Allò ens feu una gran impressió als fills perquè era totalment impensable fer-ho a Barcelona; bé, si que es podia fer, però amb l’absoluta certesa de que desapareixeria tot. A la Menorca d’aquell temps no hi havia robatoris, les portes de les cases eren obertes i les claus al pany. Malgrat que els temps han canviat continua sent molt millor que a Barcelona.
A Fornells ens instal·larem de rellogats a casa l’Antonyita, una fadrina soltera que vorejava els quaranta anys, i que vivia amb el seu pare, un home tranquil que feia sabates a mida en un racó de la sala gran que hi havia a l’entrar a la casa. Era el carrer del Mar núm. 5, sorties de casa i tenies l’aigua i les barques dels pescadors a deu metres, a l’esquerra començava l’escullera que tancava el port artificial, i al fons, a la dreta l’esplanada amb un barracot i la punta que tancava el recer. Més enllà el magnífic i enorme port natural de Fornells, amb l’illa de la Sargantana i darrera l’altre riba amb el Monte Toro aixecant-se al fons del port. Era i és un lloc paradisíac... però en aquell temps només hi havia els fornellencs i nosaltres.
Els pares tenien una habitació molt bonica al primer pis que donava al carrer, al costat una gran sala, a on dormia l’Elisa, amb una alcova, a on en un llit gran ho fèiem els dos nois.
A la planta baixa, sota la habitació dels pares hi havia un menjador que era per nosaltres i més endins la cuina que compartíem. El pare pintava a la sala gran de l’entrada o plantava el cavallet en qualsevol racó del port o del poble i passà a ser un element més del paisatge per els habitants del lloc. Els nens aviat ens situàrem i férem amics, però com que els havíem de deixar a l’hora de l’escola es solucionà anant-hi nosaltres unes setmanes fins que s’acabà el curs.
Fornells fou per nosaltres un eden. Llibertat total, interminables banys per tot arreu, al moll, entremig de les barques, a l’espigó, a les roques. Migdiades amb els amics dins la barca del pare del Miguel Juan, o bé pescant gambes o llísseres merderes que servien d’esquer al seu pare. Corredisses per les habitacions annexes del hotel Burdó, gentilesa del Pedro, el noi de l’hotel i restaurant, l’únic lloc a on es feia la caldereta de llagosta. El petit recorregut amb barca que fèiem amb l’avi per anar a cercar alguna llagosta de les nanses on es guardaven dins la mar. Partits de futbol al camp del poble que feia pendent. L’olor penetrant de camamilla, recol·lectada i posada a secar, que s’escampava per tot.
Les anades per les roques, a la tarda, amb els amics, portant una olla, els llumins, escuradents i una agulla de fer mitja. Es tractava d’agafar cargols de mar, barretets i pescar crancs amb la ma, procurant no ser pessigats. Els cargols els bullíem amb aigua de mar i els crancs, travessats amb l’agulla els torràvem al foc, i allí a la vora de la mar, amb l’aigua picant sobre les roques, fèiem una bereneta.
Excursions a l’altra banda del port tota la família, a on ens duien en barca pel matí i ens recollien al vespre, a Cala Roja o a Cala Blanca.
Les sessions de cine, esperant a la plaça fins que es sentia la remor de la motocicleta que portava les bobines de la pel·lícula des de Mercadal i llavors anàvem a una gran sala amb cadires i la pantalla a veure-la, si era apta, perquè quan varen passar Hilda els infants ens quedarem sense cine, emprenyats, però salvats del perill dels mals pensaments.
Moltes tardes anàvem amb els pares a la entrada del port de Fornells i allí asseguts dalt dels espadats amb el meravellós espectacle de les onades petant sobre les roques, el mar obert, veient les barques que sortien a pescar la llagosta, llegíem en veu alta la vida de Jesús i després berenàvem.
Les llargues excursions nedant, uns cinc-cents metres, des de l’esplanada del moll, a on ens havíem de banyar els nois, fins al viver, a on ho feien les noies, saltant-nos una disposició moral que no era gens rígida.
Recollir nacres, uns enormes musclos anacarats que treies després d’algunes immersions perquè estaven ben clavades al fons. Les batalles de pixamangues, unes bestioles que semblaven cogombres negres i s’estaven entre les algues, tenien la propietat de que si les premies treien un bon raig d’aigua i quan quedaven buides les tornaves a deixar al mar.
Abans de marxar, el pare va posar tots els divuit quadres que havia pintat, per tota la sala de l’entrada de la casa, convertint-la en una improvisada sala d’exposicions. Tot el poble va passar per allí molt contents de que se’ls hi mostrés junts tots aquells quadres que poc o molt, havien vist créixer quan s’acostaven a badar una estona mentre pintava.
Fou un privilegi sentir-nos fornellencs aquelles setmanes i només podem sentir-nos agraïts per com fórem acollits i com ens tractaren.
Tornarem a Barcelona colrats pel sol, l’aigua i l’aire de la mar i parlant salat, amb el deix de la gent de Fornells.
Trigàrem vint anys a tornar tots junts, sense el germà petit que estava fent el servei militar i a última hora no pogué venir. Però els altres dos fills vinguérem casats i amb fills. Els pares no tornaren més, però la resta ho hem fet en moltes ocasions. No fa gaire anàrem a Fornells i varem entrar a la casa del carrer del Mar, la porta estava oberta i al nostre bon dia sortí la Antonyita, ara una avia de noranta anys, amb una gran vitalitat i extraordinàriament xerraire. Passàrem una llarga i magnífica estona i amb la seva gran memòria ens donà notícies de totes les persones que havíem conegut. Naturalment se’n recordava perfectament de l’estada de la família del pintor de Barcelona. Li portarem un llibre de l’obra del pare, però desgraciadament tenia la vista molt malmesa, malgrat això l’acceptà molt contenta i ens confessà que s’ho havia passat molt bé.
