|
El 26 de novembre ha fet disset anys del traspàs del nostre pare, el pintor Ramon Calsina. No hem deixat mai de sentir la seva presència, i no és només una frase feta, ni hem deixat de sentir la responsabilitat d’honorar la seva memòria, encara que se’ns fa difícil, tant per les nostres mancances, com per els vents que mouen el món de la cultura oficial.
Moltes són les aportacions que creiem que serien positives del coneixement de l’obra i de la persona de Ramon Calsina. Cada vegada que vaig a veure una exposició penso en ell d’una forma especial perquè m’agradaria tenir-lo al costat i fer-lo parlar, com feia quan hi anàvem plegats. Jo era honrat i donava la meva opinió, explicava el que sentia i després li demanava el seu parer i sovint en sortia escaldat perquè els seus judicis sortien d’una sensibilitat i una intel·ligència artística superiors i amb una honradesa tan contundent que podia ser dura i incòmoda. Composició, llum, autenticitat, honradesa, força, personalitat, la capacitat d’assumir dificultats i de solucionar-les, situació històrica...una llarga llista d’aspectes, de facetes que situaven aquella obra, pel seu valor intrínsec, en una escala de valors del fet artístic, massissa, sòlida, real, lluny de qualsevol arbitrarietat i comuna a totes les sensibilitats que es treballin.
Després de sentir-lo tornaves a mirar el quadre i t’adonaves que tenies més punts de suport per bastir una sensibilitat un punt superior, que podies atrevir-te a buscar sensacions més sòlides, més potents. No era un adoctrinament cultural, ni ideològic, era com una finestra que m’obria a la seva visió de la Realitat de l’Art que ell contemplava des de una superior altura.
El pare sentia com una mena de vergonya perquè encara que les explicacions eren perfectament raonades i em parlava, també, de tècnica, era sentiment el que em mostrava i fer-ho i haver-lo d’explicar li costava.
D’ell vaig aprendre que no s’ha de tenir por a dir el que se sent davant d’un quadre. Només hi ha dos condicions, dir el que sents tu davant el que veus i estar convençut de que aquesta capacitat de sentir pot créixer exercitant-la amb esforç i dedicació, com totes les capacitats humanes.
L’Art és un reflex de l’Harmonia Universal i segurament el sentit de la vida és créixer en totes les facetes de la nostra essència per comprendre-la.